NEU! 2020 January 23 2020, 0 Comments

El NEU! vindria a ser una mena de patrimoni cultural immaterial de la nostre trista, fugaç i vertiginosa existència… un punt de trobada irracional de tots nosaltres, d’aquells qui empenyem les nostres futures despulles procurant no escoltar gaire el grinyol de les nostres angoixes, alegries, misèries, somriures, pors… Aquest any hi portarem La impremta MÒBIL, farem serigrafia en directe i gravarem i estamparem un concert molt especial en viu. Moltes ganes de fer-ho i moltes ganes de retrobar-nos amb companys de viatge, amics, coneguts i saludats no internacionals de la música i d’altres arts… tant d’embalum pot-ser necessitaré qualcú que m’ajudi

No hi havia colors...
En un primer moment fugia del color com a determinació, provava d’oblidar-lo per fer-lo inexistent. Em justificava com a hereu dels grans clàssics. Volia alliberar-me de tendència embafadora de la diversitat cromàtica per sentir-me en pau, especial. Com qui ignora l’evidència (l’elefant a l’habitació) cercava aquest desitjat estat levític distorsionat per la reverberació i soroll de l’empremta  pigmentaria (l’elefant a la terrisseria). Vaig acomodar-me dins una pel·lícula muda plena de pols i rascadures com en una entelèquia; com en una visió pretesa, imaginada, utòpica d’un eremita. Hi vaig viure entre els fotogrames fins aconseguir fer-me insensible, fins aconseguir en l’engany una certesa. Vaig així acabar rescalfat en les subrutines d’un sistema binari imaginat de resistències i transistors, fals, en una estructura de degradat lumínic somort, raonable i empíric... en una cadència i fetor nial, aconseguint doncs una l’alegria impostada del que es creu il·luminat per una sort de presència o prestància cognitiva. Tot era mentida. Acotat per una alarmant manca de variables, només em faltava ja menysprear les vestidures, les carns processades, la industria del cinema, les sagrades escriptures i la cultura pop per accedir a un conat de levitació; per esdevenir un Sant Agustí de cartró pedra. Afortunadament hi havia l’Enric debora i més tard va venir el taquígrafo Corominas... i començant el concert ens vam obrir camí entre la gentada fins acostar-nos a la perifèria del nucli dur de la secta mazònica... i com els pingüins que cerquen refugi de la fred en la seva comunitat, ens vam infiltrar en l’aquelarre que ja era manifest. M’encanta poder dir amb un somriure als llavis la paraula... imbècil.

Del saber-nos no res... al @neuhome
Del fer i anar passant distraguent la fragilitat de la vida; del tenir la sensació d’estar ancorats en un circuït de reentrada de les mateixes cabòries... sota una mena de diluvi universal i tenint cura de la mainada que per segona jornada i per mor del temporal no va a escola... anem recordant i repassant les notes del festival en qüestió. A jo m’agrada de dibuixar tot-hom, i do; però aquest cop no vaig poder, obcecat com estava en fer el gravat per la #impremtamobil ... no vaig tocar bores. Tant se val no arribar; palpar la pròpia incapacitat, el cansament... en certa manera és estimulant trobar els límits. Aquella nit, vaig sortir de la meva neurosi a mig concert del @elpetitdecaleril . Em va costar déu o ajuda connectar... erem força lluny; retrunyia les planxes galbanitzades del mobiliari de @salalamirona . Recordo prendre quatre notes amb el llapis i pensar: “d’aquí el que vull quedar-me és amb l’atmosfera”. Certament fou l’aire i el moviment global de la matèria el que més m’impresionà del moment. De les lletres, hauré de llegir-les o escoltar-les amb cura i perdoneu la meva ignorància. Perquè escric aquestes cròniques amb la idea de ser fidel a una realitat que en polsar la primera paraula s’ensorra tota

 

 

Altres intervencions de la impremta mòbil: