Les darreres 48 hores he estat obertament inquiet. Expansiu, reaccionari, irritable... sense excusa, demano disculpes. Son les coses que em passen quan estic a les portes d’allò desconegut. I és que tanco un cercle i m’extingeixo de @femlavolta. És al·lucinant tot el que hi he fet... vaig començar fent petits gravats que brunyia amb una cullera per acabar muntant la impremtamòbil, aviat va començar la meva dispersió amb el món digital, les il·lustracions que derivaren en projectes d’animació i un videoclip meravellós (em refereixo a meravellós no com a producte final sinó com a procés viscut) que en un deliri final ens va dur a trepitjar catifes vermelles. El món audiovisual, la realització dels Tristos Tòpics, les Pinturetes... finalment l’articulació i materialització de l’expressió escultòrica del meu imaginari amb el plòter de tall i les figures de paper que ara veuran la llum en una intervenció expositiva aquest juny. En aquesta recta final... en aquesta última apretada... patia i neguitejava molt per les peces de ceràmica. Obertament no me’n sortia. Fornejava pífia rera pífia. Aviat farà un any que m’hi vaig posar i no volia marxar de La Volta sense tancar aquest petit projecte. Avui he anat al taller a la recerca de resultats. Dins la por que em conduïa m’he trobat la Marta Sureda fent un cafè; ho he oblidat tot; la trobada ha estat balsàmica... la sintonia emocional que ens sobrebé sempre amb ella és pletòrica. Després ha arribat el Taquígrafo que m’ha acompanyat a buscar les peces de la fornada de dilluns. Està clar que no són obres mestres, que el camí a recòrrer és encara massa llarg, però puc dir amb un somriure a la cara, amb un arrossegar de pau que a la Plaça Assumpció també hi vaig fer ceràmica.

Enllaços similars:

• ceràmica
• rajoles de la Plaça Assumpció