ceràmica

"He passat mesos en un constant traginar de coses amunt i avall… passo els dies netejant, arraconant, llençant, cremant, fent una mena de purga o exorcisme delirant que no sembla tenir final… Sempre havia tingut poca cura del lloc on treballava; feia, amuntegava, apartava, trencava i embrutia sense mesura com si no hi hagués un demà. Finalment, el solstici d’estiu va concebre un espai per a poder treballar amb cura un dels projectes més estranys i oblidats de la meva desenfocada cursa. Vaig replegar-me, vaig reprendre el torn ceràmic tornant a calibrar les forces dels meus dits. Van tornar els dolors articulars, la fatiga muscular… la duresa del fang és marcial, fèrria i insondable; només s’amansa amb una delicadesa atòmica, amb una carícia nímia. Si proves de dominar-lo a la força et queixala el nervi i et deixa unes quantes jornades a l’estacada. Ja no ho recordava. He tornat a amassar, a estirar, a fer la pinça... he repassat les llibretes que vaig escriure anotant totes les errades… i tot plegat sense saber massa be perquè doncs ara ja fa dies que tot s’ensorra, que res no té sentit. Pot-ser només he volgut tancar un cercle. Pot-ser només em calia després de l’esforç que va ser aprendre la tècnica, o el mal de cap de construir un forn només amb les mans i la tossuderia; després de fer provatures amb els engalbes i vernissos pot-ser només volia aconseguir fer un gerro, un atuell neolític o una porcellana xinesa… només una peça minúscula, anònima, un treball insignificant davant l’esllavissada de tecnologia que ens nega. Ara que les peces són cuites… ja respiro"

Entre el 2006 i el 2008 vaig construir un forn de flama invertida. Aquella va ser una aventura francament molt estranya perquè jo no tenia idea del que representava el món de la ceràmica, vaig aprendre a fer servir el torn depressa i malement fins que vaig aconseguir finalment coure algunes peces i d'altres van quedar crues i pendents de nova intervenció. L'esgotament i la incomprensió que tenia pel medi em va fer prendre distància. 

Ha estat l'any que vam viure confinadament, el recolliment que va provocar aquesta pandèmia el que va fer reprendre el projecte. Amb pausa, ja sense la pressa i la deriva adolescent que tenia en el moment d'iniciar el projecte. Despullat de la necessitat de trobar el final vaig poder repensar, reflexionar i abordar novament aquest treball...

"Mica en mica m’endinso en la ceràmica... penso. La quantitat inabastable de variables que implica em fatsina i el meu desconeixement del medi m’esperona, m’entossudeix... m’obsessiona cercant la frontissa, el final de totes les coses. Camino aquests verals tot badant amb cada troballa que descobreixo pel camí. No vaig sol, en Juan m’ajuda amb la cuïta, Taquígrafo s’ho mira de reüll i com sempre decanta la balança"

 

 

www.feresteq.com

2020