ceràmica

 

 

"He passat mesos en un constant traginar de coses amunt i avall… passo els dies netejant, arraconant, llençant, cremant, fent una mena de purga o exorcisme delirant que no sembla tenir final… Sempre havia tingut poca cura del lloc on treballava; feia, amuntegava, apartava, trencava i embrutia sense mesura com si no hi hagués un demà. Finalment, el solstici d’estiu va concebre un espai per a poder treballar amb cura un dels projectes més estranys i oblidats de la meva desenfocada cursa. Vaig replegar-me, vaig reprendre el torn ceràmic tornant a calibrar les forces dels meus dits. Van tornar els dolors articulars, la fatiga muscular… la duresa del fang és marcial, fèrria i insondable; només s’amansa amb una delicadesa atòmica, amb una carícia nímia. Si proves de dominar-lo a la força et queixala el nervi i et deixa unes quantes jornades a l’estacada. Ja no ho recordava. He tornat a amassar, a estirar, a fer la pinça... he repassat les llibretes que vaig escriure anotant totes les errades… i tot plegat sense saber massa be perquè doncs ara ja fa dies que tot s’ensorra, que res no té sentit. Pot-ser només he volgut tancar un cercle. Pot-ser només em calia després de l’esforç que va ser aprendre la tècnica, o el mal de cap de construir un forn només amb les mans i la tossuderia; després de fer provatures amb els engalbes i vernissos pot-ser només volia aconseguir fer un gerro, un atuell neolític o una porcellana xinesa… només una peça minúscula, anònima, un treball insignificant davant l’esllavissada de tecnologia que ens nega. Ara que les peces són cuites… ja respiro"

Entre el 2006 i el 2008 vaig construir un forn de flama invertida. Aquella va ser una aventura francament molt estranya perquè jo no tenia idea del que representava el món de la ceràmica, vaig aprendre a fer servir el torn depressa i malement fins que vaig aconseguir finalment coure algunes peces i d'altres van quedar crues i pendents de nova intervenció. L'esgotament i la incomprensió que tenia pel medi em va fer prendre distància. 

Ha estat l'any que vam viure confinadament, el recolliment que va provocar aquesta pandèmia el que va fer reprendre el projecte. Amb pausa, ja sense la pressa i la deriva adolescent que tenia en el moment d'iniciar el projecte. Despullat de la necessitat de trobar el final vaig poder repensar, reflexionar i abordar novament aquest treball...

 

"Mica en mica m’endinso en la ceràmica... penso. La quantitat inabastable de variables que implica em fatsina i el meu desconeixement del medi m’esperona, m’entossudeix... m’obsessiona cercant la frontissa, el final de totes les coses. Camino aquests verals tot badant amb cada troballa que descobreixo pel camí. No vaig sol, en Juan m’ajuda amb la cuïta, Taquígrafo s’ho mira de reüll i com sempre decanta la balança"

 

Visc atrapat entre les boques... totes criden mirant enlaire, totes són abismes que s’empassen allò que les ronda: la llum, la fressa, tota la meva nosa interior i el melodrama que vesteix aquestes paraules pretencioses que classifico, acompasso i escric a mode de bitàcola trista, ximple i telemàtica. Passo entre la fragilitat de la terrossa provant de no fer trencadissa tot fent una dança delirant producte de qualcuna psicotropia, tremolant per mor d’una febre que amb els anys alguna maleïda part de dins meu vol esmorteïr i vol deixar oblidada en la comoditat de la seguretat; de la maduresa. Però necessito molt fort viure aprenent, estar permanentment en la inestabilitat de la inexpertesa, no saber, creure no poder, saber-me a punt de fracassar, tensionar constantment la meva porció més forana i fosca... aquella que em connecta amb allò desconegut. Jo li dic al Taquígrafo que pot-ser aquesta serà la meva darrera gran aventura, que si qualcún dia arribo a completar aquest procés de transformació, ja no em quedarà ni un sol àtom de força... ell em contesta que no em cal préndre-m’ho tot com si fora Miquelàngel, que puc gaudir del camí sense la obsessió, sense la pretensió de concloure el cercle. S’homo té raó. Taquígrafo és ciència, coneixement en estat de personificació... Respiro. Poc a poc però torno a neguitejar... una idea comença a ocupar lus meus pensaments...

No seria capaç de recordar els anys en que vaig començar a donar voltes  sobre el mural ceràmic. Primer era una intenció tèrbola, poc definida... rebuscava les notes de Miró i Artigues on no hi trobava cap presa on agafar-me; cap referència. Era molt tendre... llavors no sabia ni tant sols què era la serigrafia, vivia com he viscut sempre, desacompassat, fora del temps que m’ha tocat viure... encara no ho sabia, però faria d’aquest fet una constant invariable. Qui sap perquè vaig decidir sense voler-ho fer de la meva vida tota una inutilitat. Treballava de nits, perdia el temps de dia. Vaig oblidar aquella inclinació en vers el mural o la vaig deixar soterrada entre tanta incontinència, ebri de inconcreció. Tot just tenia un torn que no sabia fer funcionar, pintava quadres que em sobrepassaven i estudiava manuals de ceramista que més aviat semblaven llibres d’autoajuda. No entenia res i res importava perquè de coses per provar no me’n faltaven.
Ara que hem instal·lat el primer mural... senzill (un disseny de patró i esmaltat de tercer foc sobre rajola); hi reposo la vista i imagino que tot plegat significa que torno vell, eclosiona el dinosaure que sóc. Com l’escata que es dibuixa. Abans tenia tota la pressa per aconseguir els resultats que ara, endurit per tot, avorrit de finals dolents, em conviden a la indiferència. Només tinc interés per la complexitat del camí... en acumular un coneixement que en morir es desfarà com un sucret dins el cafè.

www.feresteq.com

2020