ceràmica

"He passat mesos en un constant traginar de coses amunt i avall… passo els dies netejant, arraconant, llençant, cremant, fent una mena de purga o exorcisme delirant que no sembla tenir final… Sempre havia tingut poca cura del lloc on treballava; feia, amuntegava, apartava, trencava i embrutia sense mesura com si no hi hagués un demà. Finalment, el solstici d’estiu va concebre un espai per a poder treballar amb cura un dels projectes més estranys i oblidats de la meva desenfocada cursa. Vaig replegar-me, vaig reprendre el torn ceràmic tornant a calibrar les forces dels meus dits. Van tornar els dolors articulars, la fatiga muscular… la duresa del fang és marcial, fèrria i insondable; només s’amansa amb una delicadesa atòmica, amb una carícia nímia. Si proves de dominar-lo a la força et queixala el nervi i et deixa unes quantes jornades a l’estacada. Ja no ho recordava. He tornat a amassar, a estirar, a fer la pinça... he repassat les llibretes que vaig escriure anotant totes les errades… i tot plegat sense saber massa be perquè doncs ara ja fa dies que tot s’ensorra, que res no té sentit. Pot-ser només he volgut tancar un cercle. Pot-ser només em calia després de l’esforç que va ser aprendre la tècnica, o el mal de cap de construir un forn només amb les mans i la tossuderia; després de fer provatures amb els engalbes i vernissos pot-ser només volia aconseguir fer un gerro, un atuell neolític o una porcellana xinesa… només una peça minúscula, anònima, un treball insignificant davant l’esllavissada de tecnologia que ens nega. Ara que les peces són cuites… ja respiro"

 18 Novembre 2020

Imatges del taller:
peces crues i cuites al 2008
forn de flama invertida

***

 

Entre el 2006 i el 2008 vaig construir un forn de flama invertida en un cobert tot devora de casa. Aquella va ser una aventura francament molt estranya perquè jo no tenia idea del que representava el món de la ceràmica, vaig aprendre a fer servir el torn depressa i malement fins que vaig aconseguir finalment coure algunes peces i d'altres van quedar crues i pendents de nova intervenció. L'esgotament i la incomprensió que tenia pel medi em va fer prendre distància. 

Fer-se vell, començar a comprendre que la finalitat és quimèrica i que les expectatives són una construcció social sense cap arrelament substancial. Despullat de la necessitat de trobar cap resposta vaig poder repensar, reflexionar i abordar novament aquest treball... 

***

"Mica en mica m’endinso en la ceràmica... penso. La quantitat inabastable de variables que implica em fatsina i el meu desconeixement del medi m’esperona, m’entossudeix... m’obsessiona cercant la frontissa, el final de totes les coses. Camino aquests verals tot badant amb cada troballa que descobreixo pel camí. No vaig sol, en Juan m’ajuda amb la cuïta, Taquígrafo s’ho mira de reüll i com sempre decanta la balança"

27 Novembre 2020

 

Agafar el tron, començar a convidar al fang a fer cas de les meves intencions és un exercici que convida a una perseverança eremita. Torno a l'Escola de Ceràmica de la Bisbal per a recuperar la traça oblidada i dur-la una mica més enllà

***

Visc atrapat entre les boques... totes criden mirant enlaire, totes són abismes que s’empassen allò que les ronda: la llum, la fressa, tota la meva nosa interior i el melodrama que vesteix aquestes paraules pretencioses que classifico, acompasso i escric a mode de bitàcola trista, ximple i telemàtica. Passo entre la fragilitat de la terrossa provant de no fer trencadissa tot fent una dança delirant producte de qualcuna psicotropia, tremolant per mor d’una febre que amb els anys alguna maleïda part de dins meu vol esmorteïr i vol deixar oblidada en la comoditat de la seguretat; de la maduresa. Però necessito molt fort viure aprenent, estar permanentment en la inestabilitat de la inexpertesa, no saber, creure no poder, saber-me a punt de fracassar, tensionar constantment la meva porció més forana i fosca... aquella que em connecta amb allò desconegut. Jo li dic al Taquígrafo que pot-ser aquesta serà la meva darrera gran aventura, que si qualcún dia arribo a completar aquest procés de transformació, ja no em quedarà ni un sol àtom de força... ell em contesta que no em cal préndre-m’ho tot com si fora Miquelàngel, que puc gaudir del camí sense la obsessió, sense la pretensió de concloure el cercle. S’homo té raó. Taquígrafo és ciència, coneixement en estat de personificació... Respiro. Poc a poc però torno a neguitejar... una idea comença a ocupar lus meus pensaments...

21 de gener de 2021

 

Gerros
Peces tornejades crues.

***

 

Plat
Engalba i esmalt de baixa.
monococció a 1000º

 

Te n’adones que la superfície per on transites haurà de tenir una profunditat que no podràs abraçar mai més. Que per major esforç que hi posis en l’obstinació de comprendre, més gran serà l’abisme de desconeixement que s’obrirà davant teu. Disposaràs d’un paratge on perdre’t definitivament, per desfermar la follia. Hauràs de cercar, això si, recolzament puntual en algun coneixement adquirit concret per a poder tornar si és menester... però abastament seràs en arrest de la inutilitat i el desconeixement absolut.

Gerros
Engalba i esmaltat de baixa temperatura
cuites a 1000º en monococció.
***

 

No seria capaç de recordar els anys en que vaig començar a donar voltes  sobre el mural ceràmic. Primer era una intenció tèrbola, poc definida... rebuscava les notes de Miró i Artigues on no hi trobava cap presa on agafar-me; cap referència. Era molt tendre... llavors no sabia ni tant sols què era la serigrafia, vivia com he viscut sempre, desacompassat, fora del temps que m’ha tocat viure... encara no ho sabia, però faria d’aquest fet una constant invariable. Qui sap perquè vaig decidir sense voler-ho fer de la meva vida tota una inutilitat. Treballava de nits, perdia el temps de dia. Vaig oblidar aquella inclinació en vers el mural o la vaig deixar soterrada entre tanta incontinència, ebri de inconcreció. Tot just tenia un torn que no sabia fer funcionar, pintava quadres que em sobrepassaven i estudiava manuals de ceramista que més aviat semblaven llibres d’autoajuda. No entenia res i res importava perquè de coses per provar no me’n faltaven.
Ara que hem instal·lat el primer mural... senzill (un disseny de patró i esmaltat de tercer foc sobre rajola); hi reposo la vista i imagino que tot plegat significa que torno vell, eclosiona el dinosaure que sóc. Com l’escata que es dibuixa. Abans tenia tota la pressa per aconseguir els resultats que ara, endurit per tot, avorrit de finals dolents, em conviden a la indiferència. Només tinc interés per la complexitat del camí... en acumular un coneixement que en morir es desfarà com un sucret dins el cafè.
Rajoles de 15x15, artesanes.
esmaltades amb esmalt de tercer foc a 800º
***
rajoles gravades i estampades amb motius extrets de La Plaça Assumpció
tallades i gravades a mà. Bescuit a 870º 
***

www.feresteq.com

2021