Tendrament

Abismes

Tot d’una reflexes i reflexions, enlluernaments i prospeccions que comencen a definir-se. Progressivament remor i raons; remordiments i culpabilitat. Reminiscències i recondicionaments que infiltren l’ésser. Abisme de l’enyorança i matèria presa malgrat tot. Una distribució mobiliària construïda sobre cicatrius i arrelaments; sobre ficcions i inèrcies. En aquest bassal estem condemnats a habitar minúsculament; sobre el substrat d’invencions que proven de fer suportable l’absoluta incertesa de ser-hi. Ser i no estar, estar per anar fent i fer per construir alguna cosa encara que sigui precàriament tàcita o mínimament concreta. Tot és una falsedat consensuada, és clar; un relat que necessitem desesperadament pensar cert per a creure’ns objectius, fonamentats i d’alguna trista manera… realitat. Però no queda altra sortida perquè aquest és un fet estructural.

Tendrament, transita entre Newton i Higgs; vull dir, entre la pesantor de la norma irrompible i la fissura que obre la necessitat de crear noves formes que malgrat tot acabaran justificant les primeres; l’esforç que prova d’empènyer la gran i insuportable llosa que Plató ens va llançar al damunt per a deixar-nos erms… i erms restem a excepció d’algun savi. Sort que en tenim de l’amor i del caos, de la fortor i el suc d’essència química que ens travessa.

Si a mi em preguntessin, si em trobés en la tessitura… només sabria dir que de l'única cosa que me’n penedeixo a la vida és de no saber-ne més de física, de ser una mica més capaç de fer l’abstracció concreta per a comprendre el tot.