(a)phònica 2026

Dibuix en directe, il·lustració digital i crònica
Juny 2026, Banyoles

Kiko Veneno
Club de natació Banyoles
25 Juny 2026

Jo ja no sabria què dir paraules
Que topo amb racons que són fets de son
On totes les coses que allí hi trobes
Totes i cadascuna d’elles (és clar)
Són embalums d'un tot.

D’aquestes polsades vivències que hi bateguen
Floreixen boniques peces precioses del món.
Rodes dentades de vertigen on recolzar-hi el cor
Que són llàgrima que tremola viva i salta
Riu avall les galtes… cap en terra de pols i pedra.

En el discórrer visc.
En el corriol del vessar les teves parpelles

Que si, d’acord… que estàs allà lluny, inconnex.
Que brilla una estrella, més que cap altre i jo no la veig.
Que ja ho sé que no trobarem mai més res cert.
Que més enllà de la seva imaginada llum (la de l’estrella)
Només intueixo allò que ompliria el pedregà de joia i afecte.

Però aluegu, tornant a casa amb la cinta vella
Pertorbat en el no haver-te trobat
Se m’omple la vella empolsegada cantimplora
Perquè hi ha llocs de les teves cançons
On jo, quedaria a viure per sempre.

***

Raquel Lúa
Barca Tirona
27 Juny 2026

Per terra, mar i aire passen les coses… i passen totes elles sense demanar permís. Jo ja no sé si visc en un fenomen de reentrada o és que el meu propi pensament és un node que creu dur el comandament de cada catàstrofe gràfica que brolla de les meves mans. Així que entre tanta confusió bigarrada em proposo simplificar els dibuixos per a fer la menor trampa possible; per provar de dir la menor possible mentida. Entre les incommensurables onades de l’estany, solquem l’aigua brava, territori de les carpes... enarborant un drap que ens serveix de bandera.

***

Magalí Sare amb el Cor Bruckner BCN
Auditori de l’ateneu, un formiguer de gent bonica.
27 juny 2026

Coses boniques en trobes poques a la vida. Aquesta n’és una... na Magalí, sí. Però també l'aphònica sencera. Tot devora, doncs, no ho sé… riure de nosaltres mateixos, dibuixar i pedalar en bicicleta. Creure alguna cosa estúpida? No sabria. Nosaltres, en el grup d'il·lustradors tenim la sort de tenir un "jefe". Que mos fa creure... i així, en semblar que ens distraguem mirant les coses boniques (que aquí arreu n'hi ha tantíssimes i som nosaltres d'ànima voladissa) ens passa per l'adreçador i ens posa els peus en terra. Dibuixeu pocapenes!, no en traurem res de profit de tanta sensibleria… colla de passerells. 

***

Anna Andreu
teatre municipal
28 juny 2026

Després de tot, havia quedat sec. La intenció sostinguda, l’esforç constant m’havia deixat en un estat somort d’inèrcia límbica que començava ja a sedimentar en haver-se aturat finalment el deliri (perdoneu els termes). Pot-ser per aquest motiu, quan vaig tancar les llibretes, vaig acomiadar-me de tothom i vaig pedalar avall deixant enrere en Miquel i en Pau, vaig arribar finalment al cotxe per a carregar la bicicleta per a tornar a casa a dormir en una necessitat urgent. En trobar el cotxe obert i desendreçat, esbotzat i rebuscat, arrencades algunes peces… tant se me’n va fotre. Perquè és clar, el meu cotxe és una mena de brossa amb rodes i pensar que qualcú ha pogut pensar de trobar-hi cosa de valor, fins i tot em desperta cert afecte. El que més pesa (parlo des del record) és pensar a endreçar, disposar-me a comprovar, avaluar la viabilitat de la màquina, el dany apercebut. En el condicionament après, truco els municipals i em diuen que estan atenent un accident greu, que faci fotos i em presenti l’endemà a denunciar l’incident. Demoro el dormir per aturar-me a l’abocador i llençar tanta acumulació d’escombraries que carregava a la soferta furgoneta. Faig net, i el fet de netejar-la em reconforta. L’endemà encaixo les peces arrencades i només hi queda alguna petita esquerda. Si ara he d’entomar el tràmit oficial recomanat per les autoritats, no puc deixar de pensar que el veritable robatori ha estat haver-nos fet pensat que tenim coses. Això no podré pas denunciar-ho, és clar… i és veritat, el concert de l’Anna Andreu ha estat una meravella, però no li digueu a n’Andrea, enganyeu-la i digueu-li que tampoc n’hi va haver per tant.

***