La Collita December 13 2017
naixença...
Assentat al banc escoltava les proves de só i dibuixava despreocupat quan vaig quedar ben atrapat... però això ja ho vaig escriure a l’entrada del 12 de juny i no sabria tornar a fer-ho sense deformar massa el record... però poc conscient era llavors que iniciava un periple que avui fa parada i fonda per encarar l’endemà. Aquella (el 12 de juny, la seva dimensió plena) era la dàrsena que ens oferia la closca i cuirassa que ens havia de dur a enfrontar els dubtes; travessar planes ignotes; oblidades fronteres; ens faria encarar les pors i misèries personals per trobar noves formes expressives que ara us oferim. Ha estat una discreta odissea i obsessió personal pels verals d’aquest univers emocional, líric i musical que fotograma a fotograma ha pres forma de pel·lícula. Presentem doncs aquesta animació que conforma un univers mazònic i geniüt o això prova...
storyboard...
Després de La Collita vaig pensar que no tornaria a fer animació mai més... una promesa absurda, és clar. Ara que em trobo immers en una nova producció, recordo exactament a què em referia amb aquella afirmació. Treballar amb les eines més rudimentaries, barates i imprecises sembla ser el meu sinus. Provar de conrear una terra plena de rocs i pedres amb un pal; treure petroli del no res amb una aixada; cercar or a la llera del Terri amb un filtre de cafè... desespera. Desconec fins a quin punt aquesta situació dantesca (aquesta manera de treballar) és desitjada... o si més no premeditada o volguda. Vaig crèixer amb la mort i l’enterro dels moviments culturals que havien d’alliberar-nos. Vaig voler no saber res del nihilisme sobrepassat que sobreeixí d’aquella gran desemparança. Vaig comprendre amb infinita tristesa que aquella terra promesa era l’esperança que ens duia a l’abisme... i que l’esperança, convertida en nova eina del sistema ens lleva responsabilitat i es torna en allò que ens durà a la mort. Aquestes coses penso entre fotograma i fotograma.
