Il·lustrant (a)phònica 2018
i és que ploro quan els amics se’n van… perquè sembla ser que hem transitat un estat proper a la infantesa, aquell pensar que un somriure serà per tota la vida i en que l’amor sembla per sempre més incondicional. Fer les coses posant cada gota de la sang que corre i sense malfiar ni esperar les desil·lusions que mica en mica , any rera any, ens tornen agres… oblidar-les totes. Merci @aphonica per aquest parèntesi que cada primavera ens retorna les cançons oblidades de dormir al ras, de travessar les Guilleries sense pressa, de nedar les gorgues i riure a plaer fins deixar la panxa pessigollejada tota.
Epíleg...
la cura amb la que es fan les coses, el respecte per a tot-hom i el detall de cada peça de l’engranatge; les vivències que succeeixen i els retrobaments; entrar a un servei d’aquestos químics rera l’escenari per de cop i sobte, trontollar sobremanera i en deliri amb els greus d’un directe de potència inusitada; parada i fonda; sofà i llibreta; reunió i rialles; abraçades i acomiadaments per tornar a al feina... tantes coses que han passat i un moment que denota l’essència d’aquest festival: l’espai on es cuina l’ambient que es respira...
