Passàvem els dies saturats  de notificacions, perduts en l’exercici de la comunicació amb els que no hi són, oblidats del contacte físic, de la masticació de fluits, distrets amb les desconegudes terminacions florides d’una iconografia digital que a còpia de la costum, esborrava la presència física fins a fer-la casual, absurda, inconnexa de la experiència vital… entre les pàgines d'un llibre gruixut  i pesant de la literatura del segle passat, les hores del mal dormir que provoca el preu de viure sota les regles de la societat i la mort d’un músic providencial que ha traspassat sense avisar, apareix com una còmica estampa de caricatura: un dia dedicat a la terra… com una concessió que ens neteja la conciència pàrvula… una estúpida atenció que tenim al bressol que estem entestats a dominar i consumir… 

pot-ser ha estat un rèquiem que he llegit aquest matí de l’aleix aguilà, pot-ser el retrobar un disc que feia 15 anys que guardava pols, pot-ser la beneïda pluja, una sessió al taller productiva com en recordo poques o pot-ser ha estat el repartidor de paquets que m’ha semblat una persona entranyable…

 earth day? quina puta merda.

quant de temps fa que no m’estiro despullat al terra?

• pintura i samarretes
• desitjant estimar