Dietari intermitent, abstrús, fisiològic i de dubtosa objectivitat

Molt Ratllat... September 08 2020, 2 Comments

carrer llevant

...persisteix la lletania, el passeig inconcret, l’observació casual de l’entorn. M’aturo en una postal més pròpia del lletjisme, vull veure-la amb insistència... bonica. La decadència em defineix i l’abraço. Més que mai... ara que tot s’ensorra, que els dies fan petits; que tot és brut i decrèpit; que els valors es dilueixen en un paquet de dades i minuts il·limitats d’una companyia de telecomunicacions... em reconec, entenc el motiu sense paüra. Veig aquell producte, la inutilitat de quasibé totes les coses que faig, sense terror al buit i a la insignificància. L’esperança que ens venen en cada format imaginable és el propi verí sistèmic... allò que corca la nostre dentina, el nostre ésser vius. Ens l’empassem àvids per espantar els fantasmes que hem construït sobre fonaments de sorra. Com una metàfora sobrevinguda... les tempestes anuncien el final d’una cursa delirant, l’òbit de les llargues tardes d’agost, d’un escenari passat, d’una civilització moribunda.
La coincidència d’un estat d’ànim amb un final d’estació i un col·lapsar-se d’aquesta civilització és en certa manera una empenta a la contemplació mística, a l’experiència tàntrica. S’obren les portes a les derives profètiques, a la incongruència racional. A mi tot plegat m’agafa dibuixant coses petites, corruptes, herbes que no sé que són i que sobreviuen a la frontera del que és habitable per la seva espècie i gènere... fonoll, deixalla, carrerons que amaguen la tripa de les cases. M’hi aboco d’una manera obsessiva, disfuncional i empleno la pantalla de ratlladures... malgrat percebre l’embat al carrer llevant.


El carrer de sa sípia September 04 2020, 2 Comments

Carrer de sa Sípia

La pagesa és morta... inesperada i eterna ens ha deixat orfes d’una petita part d’aquest racó de món. De la botiga d’ella, de les caixes, de les albergínies i la fruïta penjada, de tanta cosa que ja no recordaré ni escoltaré mai més. Només els petits contactes ens emportem en el record. De la seva llengua, d’aquesta manera de viure respirant i trepitjant el terra i el salam de tots els nostres morts, de tot el que queda sobreentès i soterrat davall les paraules, les inflexions, la cadència. Provava jo de destilar-ne l’essència quan xerrava amb ella, m’hi capbussava divertit tot engolant la llengua, posant l’accent en el pronom darrer, jugant a ser tel·lúric... ella concedia. Ara, que les espardenyes son foradades, el dit gros s’escola pel descosit... n’hauré de comprar unes de noves; hauré de acomodar-les a la meva petja. El negoci dels queviures però serà tancat, la dona morta... ja no la veurem mai més... i les noves sabatilles no seran mai tant boniques, no hauran trepitjat mai es garatjo.


S’algar September 01 2020, 2 Comments


S’algar...

...res a dir, res a fer en un sospir i la mestrança que filtra les imatges dins el nostre record per acomodar-nos a una vida imaginada que mai encaixa, que tot just s’escapa en el grinyol del desencaix... un entrepà etern de punts suspensius... la indecisió extrema per mor d’un caràcter (entès com a element que edifica el text) numèricament majúscul i per aquest motiu ontològicament incomprensible... per no cabre-hi a la casella del text, de tant immens, esdebé doncs invisible. Omnipresència plàstica; perseverància en la deixalla tòxica; insistència  malaltissa en la cosntrucció d’una imatge falsa, purpúrea... violada d’equímosi traumàtica en una transparència dèrmica cadavèrica, victoriana. Ferit així en la coventor de la sal provo de nedar molta estona fins percebre dins el cargol un batec somort que acompassa la frontissa de mar i terra; la onada que pica dins la cova sota terra; la contusió, el contacte de l’aigua sobre l’acumulació i penya-segat d’alga que tant molesta arreu que mires i parles, una muntanya orgànica que pud i embruta en una sopa fosca la bora d’una mar que en el record digital del carret o galeria volem encara més blava, encara més verda, amagada rera el brillu d’una postal mentidera retroiluninada. La llauna, l’ampolla, la mascareta en terra... elements col·lapsats en la seva superfície de simbolisme d’indústria en vers la sostenibilitat d’aparador i que fan una simbiosi d’extranyesa en el llindar d’allò que és desconegut... semblen passar desapercebuts, semblen ser elements decoratius fonamentals d’una construcció vacacional que agonitza de tanta pressa. La pressa que porta camions per endur-se l’alga, que aboca més merda, que edifica més cases, per a fer d’aquest, novament l’estiu de la nostre vida.


Les albergínies, l’exuberància i la mort de les coses senzilles. August 23 2020, 2 Comments

Poc a poquet els minuts caminen mentre regalima la suor per la cara i la pell de la verdura que va perdent la  compostura dibuixa l’heterogeneicitat de la decrepitud, pasta i modela formes de morir. Amb elles (les verdures) hem cuinat una recepta antiga, l’herència que ens ha regalat un coneixement terrani que només sabem imaginar d’una manera vague. Amb la punta dels dits acariciem per un moment la grandària del tot sense adonar-nos que ja no hi tornarem a ser mai més... que la insignificància ens dilueix; que provem de comprendre la qualitat, la motivació del nostre viatge sense ser-ne sota cap concepte capaços. Cavalcarem perduts ja sempre més damunt una albergínia fins que apareguin els títols de crèdit de la nostra vida. I un dia d’aquestos abeurarem la nostre cavalcadura vegetal en su taller de’n Maimo...   allí mos refrescarem, ens hi haurà dut en Miquel que en coneixia el puesto. Demà serem perduts novament el la inabastabilitat de l’incomprensió més radical... però serà demà.


Espardenyes August 17 2020, 3 Comments

...espardenyes

...en ses rareses que mos defineixen; en es comportaments que deriven des nostro pensament màgic és on creiem trobar sa llibertat. Jo m’hi capfico... Hi ha un armari remot, que sovint només som capaç d’imaginar.... una habitació plena de coses deixades assecar. Un calaix on s’hi encaixen es pinzells, ses teles barates i es pots de color de nivell “escoleta”. Una localització que es desdibuixa per s’espai i es temps que me’n separa i que només som capaç d’intuïr. Allí hi ha ses espardenyes, entre ses inexplicables raons que hi posem en provar de definir allò que som i sa desconfiança per allò que percebem com a imposat. Funcionen (ses espardenyes) com una escafandre sense la qual, sa meva massa corpòrea seria tant nímia que es components atòmics que la formen deixarien de voler fer un tot. Abraçarien es caos en una diàspora que provaria d’ocupar tota sa quarterada que hi ha a s’abast. Jo les necessit, encara que només sigui un cop en s’any... cada cop més esfilaguessades, més esmorteïdes... carregades cada cop d’una mística més poderosa... en sa meva dependència, me fan creure lliure.


NEU 2020 January 13 2020, 4 Comments

El NEU! vindria a ser una mena de patrimoni cultural immaterial de la nostre trista, fugaç i vertiginosa existència… un punt de trobada irracional de tots nosaltres, d’aquells qui empenyem les nostres futures despulles procurant no escoltar gaire el grinyol de les nostres angoixes, alegries, misèries, somriures, pors… Aquest any hi portarem La impremta MÒBIL, farem serigrafia en directe i gravarem i estamparem un concert molt especial. Moltes ganes de fer-ho i moltes ganes de retrobar-nos amb companys de viatge, amics, companys i saludats no internacionals de la música i d’altres arts… tant d’embalum pot-ser necessitaré qualcú que m’ajudi, qualcú s’apunta?

Enllaços similars


epíleg July 12 2019, 4 Comments

epíleg

Queden coses guardades a les llibretes. Massa crues encara... Cal deixar-ho tot, guardar les coses per demà... per la claror d’un nou dia. Reconèixer que hem arribat on hem pogut; que volíem tocar els níguls però que ens haurem de conformar amb el miasma calòric que emana del terra, la radiació vaporosa que ens emmetzina la cara en el sotrac de caure de morros en el sól. Haurem d’esperar la mort. Abandonar la vida en les coses té aquesta contrapartida terrible... deixar-te en una mena de tristor existencial que curiosament serà l’arrel de la propera alenada maniàtica que guiarà la propera empresa. Així... enfosquits, ja en el terreny del record, com una roda desdentegada... anirem rodant coixos per trobar la propera llum. Ha arribat doncs el moment de tallar la polsera; el cordó que nodria la ideació delirant del darrer brot.
Nota: Arribats a aquest punt, sé que és excessiu tornar a etiquetar aquestos músics i la iurta... però per més voltes, cops i entrebancades... és l’únic camí de sortida que trobo per posar punt i final d’aquest viatge interior que ha estat l’ @aphonica d’enguany. Una besada per tots... no us empipo més.

Enllaços similars


Focus... July 11 2019, 2 Comments

Harold Abellan
...no crec que tinguem massa consciència de com va passant l’estona. Fem i ens deixem endur... provem de creure que som feliços a cada instant mentre cerquem en la combustió de cada moment una eternitat que ens serà negada. El Postpunsetisme, la Ilíada, la Muralla, Velázquez, una fotografia... tinc una barreja dins que fa “mala” de quallar... @haroldabellan

Enllaços similars


...dibuix en directe. July 11 2019, 0 Comments

dibuix en directe
Tot plegat per tenir una finalitat. Un propòsit. Carregar-nos d’intencions i determinació per a dur a terme una tasca prou inútil que donarà sentit a les nostres vides per un període de temps minúscul... tot plegat per descobrir que una estrella del cel·luloide s’ha llogat un entresol ben assoleiat a la Farga possiblement atreta pel casual naturalisme de l’entorn i alegre traginar dels vilatans. Després de tots els concerts és una conclusió prou desconcertant. **
A la present il·lustració provo de retratar en @androna.x company de viatge aphònic. Fora de l’enquadrament hi han quedat l' @andreazayasbuchaca , la @veronicafigueredoil , En @miquelsamaniego , en @jaume_geli , la @claragispertvidal, la @txelldarne la @androna.s...l’equip de dibuix en directe, quin lújut.
Val a dir que en @miquelamelanomés li ha faltat agafar el "llàpit"

Enllaços similars


Les darreres passes July 11 2019, 0 Comments

fireluche

Les darreres passes d’aquesta crònica ens duen a una clariana... una extensió franca descoberta enmitg del bosc. Les cadires de l’Ateneu són cobertes d’arrels i cuques. Coincidim força gent en mode bestiola, la natura no fa destorb... el trànsit ens ha mutat. L’exuverània capil·lar ciliar ens brolla del marc orbitari. El cabell ha tornat blanc sense el mestratge, sense els “polvos”... funcionen les celles així com una mena de receptor o sensor perimetral, un endoll amb l’efervescència tel·lúrica que emana de les arrels de la boscuria... de les molses i els líquens que es despleguen arreu. Jo ja ho dic a casa que no vull retallar-me les celles, que amb aquesta equipació sensorial hem pogut arribar allà on la frondositat del sotabosc és més ombrívola, on les aus del paradís han fet neta la clariana de fullaraca i de branca, a la quietud milenària de la falguera... però no m’escolten. Ens acomodem en el cor mateix de l’ @aphonica on disposa l’ @orchestrafireluche un ventall quantiós d’artefactes sonors... dibuixar-los a tots és un repte. Riem fort en veure la feinada que ens espera als membres de l’equip de dibuix en directe que no sabem estar sense dibuixar tot el que hi veiem a l’escenari... més val que comencem depressa abans no s’apaguin les llums i haguem de fer equilibris amb la llanterna del mòbil. En un obrir i tancar d’ulls tot s’acaba. M’encanten les meduses, m’han fet posar la pell de gallina. El mestratge plàcid de @pau.riba és entranyable. Tocava ara el concert de cloenda... jo ja no tinc esma, aquí s’acaba tot el tràfec.

Enllaços similars


Places i marabuntes... July 11 2019, 0 Comments

Beat Voices
Pels camps... hem trobat amb els nins una muntanya de formigues... s’apilaven sobre alguna cosa que hem suposat menjar, però n’eren tantes que no es veia. Les places s’omplien de gent... no en format marabunta, més aviat en caire festiu... feia força goig. S’agupaven entorn escenaris o entarimats amb tota mena de propostes vocals. Anem-hi. Ens ajeguem pel terra amb el Xavier i la Silvia, ens recolzem a les parets, a la precisa llamborda on l’any passat vaig dibuixar els @thehanfrisquartet ... la sensació d’haver-hi estat abans en aquest instant és inevitable; s’esbossen de manera automatitzada els @beat_voices a la llibreta. Només falta en Jaume... avui ens ha vingut a veure, ens ha regalat un dels seus somriures. Les coses es tornen a barrejar, giren en un nistagme delirant que no vol deixar-nos d’estar drets, equilibrats... coi de vertigen.

Enllaços similars


Error gramàtic... July 11 2019, 0 Comments

Ajo & Min
Un jardí de paraules. Conceptes que s’entortolliguen fort entre una base de bits. Entre mitg M’he perdut com quan estudiava Duschamp... en el moviment mecànic de fer els dibuixos, d’escriure el que il·lustren. Si, va haver-hi un temps que jo estudiava Duschamp... aquest atribuïa (això entenia jo) a la reiteració d’anar i venir, a la mecànica suposadament de la roda de molí entesa aquesta com la circuiteria neuronal i motor existencial del mascle a la pulsió masturbatòria de l’home... no sé... me feien molta mandra la seva conceptualització, els ready-made, despullar la núvia... flirteig surreal, voyeurisme... me vaig comprar els diaris i me’ls vaig llegir fins la darrera plana... gargots inclosos. Jo sóc més de #brossa . Però les @ajomicropoetisaymin són una festa, se’n riuen de tot i de tot-hom, pugen el “perrin” a l’escenari, es venten amb el vànol, proven de cantar i ballen; entortolliguen les #paraules i les duen a l’extrem...

Enllaços similars


la iurta... July 11 2019, 0 Comments

Marc Parrot
Turbulències que s’esvaeixen en un somriure balsàmic i un joc de cadires, aquestos dies que s’escolen  entre els dits sense poder agafar-los, sense poder retenir-los i que ara ja no hi són. Fem un exercici doncs de rememoració. Imaginem una iurta tot devora d’un Sant Cristo. És aquest (el Sant Cristo) una icona que espantaria una nina sobremanera molt abans que aquesta el veiés, l’aterriria en el fet mateix d’imaginar-lo. Esdevindrà la imatge de l’ impostat màrtir una visió funesta de la capacitat que té la humanitat de creure en el deliri col·lectiu; en la realitat inventada... que ja no augmentada. El deliri, la paüra de la nina, el i la de la humanitat sencera... faria dur-la en odissea (a la nina) al centre de la nau gòtica que semblaria abandonada de no ser per la imatge de l’atleta clavat a la creu, del símbol d’aquesta emoció d’aparença inútil... i al vell mitg de la nau central, de l’hipercub escleròtic, del monument a la follia humana en qualitat pétrea: la iurta, el fi de la nina. La nina entra.
Jo no puc dir massa cosa del seu trànsit... perquè ella sabrà les seves coses. Me la vaig trobar després, al capvespre, a la sortida de l’auditori de l’ateneu de Banyoles... li vaig preguntar per l’experiència de la iurta i poca cosa em va contestar... avergonyida a l’empara de la seva familia. M’entristeix que els nens renunciïn a la seva individualitat. Suposo que a tots ens espanta.
De la passejada preciosista per la iurta sí puc dir que jo vaig fer-la... el matí previ. Que la frescor de la nau l’embolcallava. Certament. Que jo, el Sant Cristo no el vaig veure. Que ens convidaren a entrar. Que el somriure de’n  @marcparrot_musicés una mica com el de Rubianes... que t’hi deixaries arrossegar fins a tocar fons. La música, no la recordo perquè l’escenificació era un cúmul de coses que feien un tot preciós... i que “me” vaig comprar el “discu” per escoltar-lo els capvespres. Per provar de tornar a la iurta de’n Marcel encara que sigui d’una manera artificiosa i sense substàncies...

Enllaços similars


Pentinat... July 11 2019, 0 Comments

Cala Vento
Segueix el viatge a les profunditats de l'esser i tot cada volta torna més fosc, més grotesc i desdibuixat. A mesura que ens allunyem de l’ @aphonica i avança aquesta crònica, me n’adono que cada vegada està més allunyada de fer una desripció objectiva; que tot el que escric i dibuixo és inventat, extret d’unes marques de llapis que van quedar a la llibreta i que més aviat tenen un caràcter autodefinitori. Mantenir l’exercici d’observació imaginativa en els dies... esgota. Malauradament per la salut, són les darreres etapes de la fatiga les que fan avançar el coneixement; les que imprimeixen vida al treball i te la manlleven; les que t'enfronten a la pròpia essència. M’enfonso sense remei en l’esforç descriptiu d’un viatge interior i demano disculpes doncs als retratats (habitualment els músics) per la manca de concreció i l’error en representar-los i per haver-los fet servir com a element catalitzador d’un exercici introspectiu. Però una cosa és ben certa dels @calavento : que li foten molta canya (...i això que només en són dos damunt de l’escenari). De la fúria decibèlica que professen vaig quedar física i emocionalment pentinat endarrera, a la manera en que una llepada de mamífer de l’espècie bovina et deixaria la clenxa si s’entestés a fer-te neta a llepades la superfície pilosa del cap... així mateix vaig arribar a casa lu segon dia.

Enllaços similars


Fosca... July 11 2019, 0 Comments

Brass Against
Haurem d’encarar la tornada a la societat... jo crec que vaig néixer per a ser hermità i per cercar tota classe de recolliment. Quan més fons arribo, més costa la reinserció; tornar a pensar en números i no pas en gruix, en flaira... en tremolor de la carn. És ximple, però no menys cert que vaig fluix de prioritats. Els @brassagainst no sé què pensen, no hem parlat, són un grup molt heterogeni, em porten pinya calenta per a fer un mos mentre corregeixo esbossos, en reparteixen a la concurrència... miren esports pel wifi del #backstage , afínen els instruments. Són molt americans, és maco de veure’ls a la muralla... a #banyoles . A l’escenari emperò van tots a una i repassen uns temes amb l’autoritat d’una banda monumental. Els vents l’hi donen un caràcter molt exòtic... quan bufen els grans hits de la nostre adolescència... tots seguim el compàs amb el coll.

Enllaços similars


Coses veies... July 11 2019, 0 Comments

Eduard Farelo
Històries primeres, arrel del nostre imaginari. Aquell recull de passions humanes dutes a l’extrem. Amor, sexe, passió, assassinat, lleialtat i traició; de com un home recte entoma les coses més gruixudes que puguin succeir; de la manera en que la petitesa de l’home és a les mans de les forces de la natura, de l’esdevenir còsmic. Cobertes totes aquestes històries són de pols. Una mena de rodamon que sobrevisqué a aquelles batalles te les explica, els hi posa “brillu”... les hi dona vida i batec per una estona. Allò que ens ha definit com a cultura i que enterram polzada a polzada sota tones de paquets de dades i de soroll audiovisual. Merci @eduardfarelo pel convenciment amb que ens ho vas explicar...

Enllaços similars


La Banda July 11 2019, 0 Comments

Pau Vallvé

...a vegades sembla que digui no sé pas quina cosa... és mentida. Podríem pensar que som un estudiós de Foucault, que voldria analitzar les estructures i rerefons de les eines, del discurs que utilitza el poder per pasturar-nos... però és rotundament fals. Jo només vull dibuixar llumetes, atmosferes, fer joguines de les coses que m’envolten. Perdoneu aquesta intro autoreferencial de puda narcisista perquè aquesta entrada hauria de ser només per parlar de @pauvallve ...de l’apoteosi de banda i del concert que van muntar l’altre dia. No per esperat menys rotund. No recordo exàctament a quina alçada de la marató aphònica va succeir perquè es barreja tot en un estat afectiu: les trobades, abraçades, riures, cefalees, tremolins, l’esborronament, la fatiga, la polsera, el tràfec... una joia. Què dir de l’esdeveniment en concret? Atemptaria contra la raó. Merci bonics!!!!!

Enllaços similars


aigo fresca.... July 11 2019, 0 Comments

Sant Esteve


Sort que en tenim de’n @francescviladiu que sense adonar-nos-en... ens organitza la vida i els tempos, ens diu com i quant fer les coses i si val o no la pena de fer-les. Ens adjunta de tant en tant com en una cuina faria el cuiner i de les barrejes, de la cuita i maridatges en fa sortir coses; receptes de tota mena. És un misteri. Jo, només puc dir que a les seves mans qualsevol intervenció resultarà sorprenent i que ser ingredient me fa content... Ahir @eduardcanimas , @gerardjacqueti @rogermassole en un dels “puestos” que jo m’agrada més de dibuixar.

Enllaços similars


Zona blava... July 11 2019, 0 Comments

sergi estella

l' @andreazayasbuchaca confessa que no li agrada dibuixar guitarres... ho faré per tu doncs. Quan erem petits... tinc el record de dibuixar guitarres elèctriques amb en @marc__clos ... ho recordes? ...que si és una @fender , que si és una @gibsonguitar ... estàvem força flipats... El que segur que no vam dibuixar va ser la guitarra inferno de @sergi_estellafeta amb un calaix de fusta i el màstil d’una d’aquelles que en costen 20€ tot el pack d’iniciació. El que vindria a ser el #blues que en surt d’aquest instrument arrela més enllà que la nostre fixació infantil per aquestos elements... beu de la fondària de l’Àfrica negra, de la queixa obscura de la petitesa i gran incomprensió que pateix la humanitat davant el seu esdevenir i desenvolupar-se mentre intenta aparcar sense haver de gastar cap ral en un coi de taquímetre.

Enllaços similars


olives July 11 2019, 0 Comments

tartar elena

Retrobaments i cantarelles antigues... històries de pobles i persones ja oblidades, d’estones que provem de guardar, rondalles de les que no acceptarem mai la caducitat, que passaran de llarg sense pietat. Només podrem rebuscar en la petja que deixaran dins nostre... una deformitat de caire artificiós que ens mantindrà l’ai al cor només en el moment que les fem cançons; que les esculpim d’aquelles inflexions vocals i empenta del ventre que les farà per un instant... eternes.
Un @aphonica sense @jaume_geli és una mica menys aphònica... una abraçada.
@tartarelena

Enllaços similars


Migranyes July 11 2019, 0 Comments

Sobral

...sempre que per mor del cafè tremoli la punta del llapis evocarà la memòria aquell consell del professor de física aplicada a les ciències mèdiques que convidava a no ingerir quantitats oceàniques de la beguda en qüestió. La migranya hi empeny però... a consumir-ne en quantitat tal. Massa sobint em visita aquest coi de transtorn neurològic. L’enterboliment a que em sotmet i que vol veure-hi en aquesta basta clariana que ens descobreix @salvadorsobral.music s’espesseix. A l’alvir del panorama que la banda desplega s’estructura el miratge de Bunyola tot davant i aquest és un element que restarà objectivitat a les meves paraules d’ací endavant. Trobar-nos a un pati de la ciutat balear tot esperant l’estimada que no arriba i que pel que sembla... no va arribar mai més: m’encaixa en la cavitat ontològica d’aquest músic. Un ocell hi entra a contratemps per donar el vist i plau...
Nota: Sempre he considerat (des-de l’error clamorós) que l’escenari del club de natació és un bastió difícil pels músics... recordo la congelació que va sofrir l’Andrea Motis; la llunyania amb la que va haver d’enfrontar-se en Capossela fins que no va aconseguir arrossegar-nos a la cantina més amagada del port més ignot de la Mediterrània; em ve al cap també el bategar de les cordes d’en Gonzàlez... tot petit, petit en un escenari que semblava colossal. Ara l’aviram aquàtic convida a passar Sobral i companyia... Aquests accepten divertits el convit i gaudeixen tot jugant a la sorrera dels nostres pensaments, de la nostre maranya existencial. A vegades no sé pas què diuen... però tant se val, una sorrera és una sorrera aquí i a la república popular de la Xina. M’obro camí amb el sergent que m’estreny la zona parietal i no recordo com caic al llit vestit... em desperto aquest matí amb les sabates posades i el llàpit al calaix de la camisa de fil que duia ahir vespre... que pot-ser mos vam prendre qualcuna ració d’estramoni? Te’n recordes @rogermassole ??? Vas arribar be a casa

Enllaços similars


en descuidar-se... July 11 2019, 0 Comments

Cor de Teatre

en descuidar-se...
El primer que començo a oblidar és el color de les robes, d’algunes lletres, després dels cabells i les sabates. Poc a poc les fesomies es desdibuixen en un esborrany de difícil caracterització, les llums és el darrer que s’apagaria. Abans però del col·lapse total del record, comença la transformació... l’acomodació i lluïta per mantenir-lo. Es transforma tot en un garbuix de pensaments; d’impresions emocionals que es barregen amb raons; paraules perdudes, inventades; un sense fi d’elements que al cap i a la fi ens defineixen tal com som... de la percepció primera ja no en queda res.

Enllaços similars


La formiga July 11 2019, 0 Comments

L'espiadimonis

L’espiadimonis...
27 juny 2019
Passar la vida creient que hom vindria a ser un cronista s’acaba en el moment que la teva filla et diu (quan li preguntes pel concert) que hi havia una formiga. Aquell és el detall que no hi vas saber trobar. En plena desorientació, entomes. Podries provar d’oblidar aquesta espina que se t’acaba de clavar en el coret per mor de la teva incapacitat de veure-hi... atribuir a la lleugera infantesa la delirant observació; creure’t superior i conreat en l’art de mirar les coses... però saps que no és cert. Que les formigues fan xiu xiu i que L’espiadimonis és una de les bèsties més boniques i misterioses que pots trobar a la natura.

Enllaços similars


inici July 11 2019, 0 Comments



Després de pensar i mirar del tort i del dret la programació... fent un exercici d’ubicació... hom esperaria un començar específic, clar i diàfan; un esdeveniment acotat i selectiu del calendari que faria adonar-se de l’inici de tot plegat. L' @aphonica emperò, per contra d’allò que s’esperaria és més aviat un estat d'ànim... un ferment que ja fa dies lleva el sucre de l’entrallat emocional.

D’aquesta manera (tot i els anuncis reiteratius) resulta difícil donar un tret de sortida mentre vas i vens. Practiques rutines mentre t’adones que en feia d’anys que havia començat, que per aquells boscos t’hi vas quedar perdut i endut per les coses que hi passen... el que hauria de ser un tast torna ara amb la ressonància d’una mística forestal, d’un lament ancestral... t’esborrones. Resulta un impossible, una entelèquia... una d'aquelles preguntes que et remeten inevitablement i sense remei al l'origen i teorització envers la lògica i formes del coneixement humà

Enllaços similars