cròniques feréstegues

Avui m’abraço al tòpic. Com sempre, de fet. Reconec que visc a una velocitat massa lenta pel tràfec habitual i reacciono tard i malament a les coses que succeeixen tota bora. No és cosa que en especial m’amoïni, només constato un fet evident. Tampoc tinc cap devoció ni enyorança per temps passats, però avui giro la vista enrere descaradament i provo de partir del clixé… (pot ser la mort de George Martin m’ha fet recordar unes atmosferes brillants, estructures visionaries, tresors de l’era analògica que ara sembla morta i coberta de pols).

Intentaré ser clar… l’altre dia anava en cotxe i fent còrrer el dial vaig trobar una peça musical que escoltava a la meva infància preadolescent… “she’s so heavy”… després de molts anys de no sentir-la em sonava aclaparadorament addictiva… recordo llavors vaig tenir una experiència reveladora, una mena de catarsi més pròpia de la tragèdia grega a la que s’arriba després de 23 minuts i 22 segons d’escoltar l’L.P. abbey Road… ja he avisat que faig voltes sobre un tòpic… però reconec que darrerament he escoltat massa radio i en certa manera he deixat de pensar per mi mateix, comentaristes, tertulians, suflés i tanta altre cosa ha poblat el meu pensament…

 així que escolto aquest L.P. del 1969 i durant una hora allibero les meves emocions mentre endreço el taller…

Enllaços relacionats:

• eartht day (cròniques feréstegues)
• abbey road (discópoli) Us convido e ascoltar aquest episodi del podcast de radio 3