STEVEN MUNAR & the miracle band

13 juliol 2017

...obvietats, coses que de tant certes, paradoxalment es fan incomprensibles; comoditats que volem creure justificaran deixar-nos buidar; cants de quimeres que prometen finals feliços i esperança d'arribar a ser complerts en no ser-hi... tant se val: prendre la fresca, respirar, riure i cantar esdevé quasi un acte subversiu; allò que m'apartaria de l'hermetisme o l'hermenèutica forçada de voler comprendre sense viure. Sota un plataner exuberant, una potència sonora que eclipsa el soroll que fa un tren de càrrega que hi passa 20 metres pel darrera no pas poques vegades... mentre alguna vocal engolada, a mi... és cosa que em fa còmplice incondicional. Haig de dir però que falta dibuixar la guitarra, una dona... que va quedar amagada darrera d'un altaveu majúscul. No la vaig veure, només la vaig poder sentir, com una metàfora de la invisibilitat i l'amagar-se de la feminitat que portem tots dins. Igual que la N d'SteveN, que me l'he cruspit.

entrades relacionades:

• crònica de l'(a)phònica
• concerts