Endreçar, comprendre, projectar... és el meu tràfec davant la mesura del desordre microscòpic de la matèria i quedo palplantat davant de la impossibilitat de prendre decisions. Reprenc sense direcció aparent projectes que van quedar encallats i tot cuinant ceràmica, tot preparant espais, pastant, enfortint canells i jugant a despistar la cronicitat del dolor del tendrum... com aquell qui és boig provant de recordar com es fèien les coses que mai vaig aprendre persisteixo sense remei en la visió catastròfica de tot plegat. A vegades però... quan estiro be el fang, quan la corva de la panxa és prou delicada, quan l’engalve pren la tonalitat justa, quan el polit li dona la pàtina velluda... només llavors intueixo que la massa biològica que articula la meva funcionalitat ha arribat al llindar de la definició de la meva vida, que ja puc caure mort en terra i que l’epitafi finalment serà sobrer. La visió dura poca estona... només el lapse que corre entre l’obrir i tancar d’ulls d’un qualque Sísif postmodern quan se n’adona que la pedra ja corre costa avall. El fet és que a jo m’agrada de pujar la pedra, que bàsicament me distreu de caure malalt o cosa pitjor...
Serigrafia (esmalt) sobre ceràmica.
Peces de 15x15cm