Mirava el dessota la pinassa per veure-hi la mar, l’oratge que bufava de les ínsules baratàries; llepava o pentinava amb la barbeta la pell i escata feta tota de nacra; cercava amb la llengua la dolçor a la boca feta salobre de tant nedar, de mirar la vida de la seva entranya; aixecava els bracets de corb marí assecant el plomatge a l’hora baixa... ajegut amb el banyador de la merceria del poble on hi venen gafets i bandes, fils i botoneria, les cosetes més rares que puguis imaginar, elements tots de funció concretíssima, la moda més guapa i fina que arreu s’estila... Remenava tot plegat provant de quallar el record dins la llum que hi queda esvaïnt-se rera les parpelles després d’haver mirat la claror del sol, la llum i exuberància d’aquestos dies. Llum que s’esborra amb el record que tens de la mar ensucrada; que es desfà en el mareig que s’acomoda en navegar a vela el cuinat d’una greixonera; que s’embruta en les mans de punxar i arreglar les càmeres eixutes que porten més pegat que pròpia goma; que calça l’oblit d’unes espardenyes de canya; que s’enterboleix en la consciència d’una o unes quantes ginebres, d’un capvespre grapejant la guitarra; que es dissipa en el núvol de pols que aixeca el galop d’una furgoneta travessant els caminois i les regues d’unes tomateres; que es meravella en el misteri de la sala de projeccions d’un cinema que ens obrí les portes i tot l’afecte per mostrar-nos el seu ventre, per explicar-nos les màquines, l’operància i tràfec de la seva existència. Any rere any, l’estiu passa i jo, en voler-lo retenir, moro de pena.