Ja ho sabíem, ja ho fèiem, ja hi anàvem... reviscola una antiga manera de veure i entendre el món amb el seu fetor ranci i agre de florit, amb el suquet orgànic que podreix, que es macera i corrompeix quan no pot trobar la terra on fondre’s ...la pell morta del cuir que sedimenta tota vora, la caspa, la grisa de perla que embolcalla en una rosada de mort cada cosa que tens a l’abast... amb les seves olors i la qualitat flocul·lant intrínseca seva que infecta les xarxes que ens connecten amb l’animalitat, en el seu accés, redefineix de manera virulent l’estat emocional del moment... i quan no tens on dirigir la ràbia sobrevinguda, perquè badaves, resulta que tens un problema emocional de primera magnitud... però això va ser ahir; avui naveguem, estabornits, encantats per la dolça flauta de la tempesta retòrica que ens buteix els ulls i fan de la cara un cromo i postal; exemplar horrorós del gavinet de curiositats de qualque bèstia en conserva dins un pot de formol... apagat el transistor: aire, temps, amor i llàgrimes... i tot el tel de caspa que enfarina i embruta la nostre mainada, que vol fer-la seva per arrancar-los l’esperança, per esdevenir-los també fantasmes... de moment, ho endolcem amb un pastisset de @canpericus