Tinc una guitarra força dura... tot-hom ho diu. Els dits de mica en mica s’hi acostumen... no tant les polpes (que ja són endurides) sinó l’apartatge mecànic que flexiona els dits i que s’acomoda i endureix a l’hora. Ahir, certament vam donar-ho tot... perquè afinar és per covards; perquè cridar sense aturador té un efecte balsàmic; perquè la companyonia heretada de la era pàrvula ens amara d’aquella tendresa que va fer-nos humans; perquè discòrrer la vida prop de @llobarrana és un d’aquells regals que et dona la vida... la meva veu però, no tornarà a fer acte de presència en una temporada... podré practicar així el silenci per dedicar-me novament a l’acte reflexiu... reprendre doncs les cròniques feréstegues. Qualcú reconeix el “puesto”?