...espardenyes

...en ses rareses que mos defineixen; en es comportaments que deriven des nostro pensament màgic és on creiem trobar sa llibertat. Jo m’hi capfico... Hi ha un armari remot, que sovint només som capaç d’imaginar.... una habitació plena de coses deixades assecar. Un calaix on s’hi encaixen es pinzells, ses teles barates i es pots de color de nivell “escoleta”. Una localització que es desdibuixa per s’espai i es temps que me’n separa i que només som capaç d’intuïr. Allí hi ha ses espardenyes, entre ses inexplicables raons que hi posem en provar de definir allò que som i sa desconfiança per allò que percebem com a imposat. Funcionen (ses espardenyes) com una escafandre sense la qual, sa meva massa corpòrea seria tant nímia que es components atòmics que la formen deixarien de voler fer un tot. Abraçarien es caos en una diàspora que provaria d’ocupar tota sa quarterada que hi ha a s’abast. Jo les necessit, encara que només sigui un cop en s’any... cada cop més esfilaguessades, més esmorteïdes... carregades cada cop d’una mística més poderosa... en sa meva dependència, me fan creure lliure.