Esperança... October 05 2020, 9 Comments

Sense cap aparença de realitat, sense cap concreció específica... en una abscència total de suport raonable, ens inoculem una mena de creença màgica revestida de pseudociència que bàsicament i única es sustenta en l’esperança com a raó primera. Una esperança que ens manlleva de responsabilitat; que allarga una agonia dantesca rera del cartró pedra de les xarxes; que esperona i justifica una cursa macabra. Elaborem i acondicionem els nous mites d’una manera molt vague,  sense reconèixer-los amb tot el seu brillu, creient-nos immunes al condicionament i a la ensucrada permeabilitat que tenim davant els medis o la deriva de la inteligència artificial. Assumim el paper de superhome en el sentit més barroer del pensament de Nietzsche, sense comprendre gaire... i a cada braçada perdem empatia, fem del nostre automatisme un fet estructural i volem dir-ne exercici de llibertat mentre ens enfonsem dins el nínxol que soscavem a força de satisfer desitjos prefabricats, de reafermar-nos en el que creiem que sabem i que d’altra banda, assegurem que ens defineix. Rera cada mentida quagula una percepció de culpa que assenyala la diferència, la singularitat... allò que representa altri. L’esperança emulsiona la narcosi, equilibra el daltabaix que suposa cada acte de fè que ens empassem. L’esperança de que qualcú altre o que qualque ens corporatiu aliè a nosaltres arreglarà les coses... esclafarà la discrepància... farà del món una cosa una mica més suportable.