Les albergínies, l’exuberància i la mort de les coses senzilles. August 23 2020, 2 Comments

Poc a poquet els minuts caminen mentre regalima la suor per la cara i la pell de la verdura que va perdent la  compostura dibuixa l’heterogeneicitat de la decrepitud, pasta i modela formes de morir. Amb elles (les verdures) hem cuinat una recepta antiga, l’herència que ens ha regalat un coneixement terrani que només sabem imaginar d’una manera vague. Amb la punta dels dits acariciem per un moment la grandària del tot sense adonar-nos que ja no hi tornarem a ser mai més... que la insignificància ens dilueix; que provem de comprendre la qualitat, la motivació del nostre viatge sense ser-ne sota cap concepte capaços. Cavalcarem perduts ja sempre més damunt una albergínia fins que apareguin els títols de crèdit de la nostra vida. I un dia d’aquestos abeurarem la nostre cavalcadura vegetal en su taller de’n Maimo...   allí mos refrescarem, ens hi haurà dut en Miquel que en coneixia el puesto. Demà serem perduts novament el la inabastabilitat de l’incomprensió més radical... però serà demà.