...persisteix la lletania, el passeig inconcret, l’observació casual de l’entorn. M’aturo en una postal més pròpia del lletjisme, vull veure-la amb insistència... bonica. La decadència em defineix i l’abraço. Més que mai... ara que tot s’ensorra, que els dies fan petits; que tot és brut i decrèpit; que els valors es dilueixen en un paquet de dades i minuts il·limitats d’una companyia de telecomunicacions... em reconec, entenc el motiu sense paüra. Veig aquell producte, la inutilitat de quasibé totes les coses que faig, sense terror al buit i a la insignificància. L’esperança que ens venen en cada format imaginable és el propi verí sistèmic... allò que corca la nostre dentina, el nostre ésser vius. Ens l’empassem àvids per espantar els fantasmes que hem construït sobre fonaments de sorra. Com una metàfora sobrevinguda... les tempestes anuncien el final d’una cursa delirant, l’òbit de les llargues tardes d’agost, d’un escenari passat, d’una civilització moribunda.
La coincidència d’un estat d’ànim amb un final d’estació i un col·lapsar-se d’aquesta civilització és en certa manera una empenta a la contemplació mística, a l’experiència tàntrica. S’obren les portes a les derives profètiques, a la incongruència racional. A mi tot plegat m’agafa dibuixant coses petites, corruptes, herbes que no sé que són i que sobreviuen a la frontera del que és habitable per la seva espècie i gènere... fonoll, deixalla, carrerons que amaguen la tripa de les cases. M’hi aboco d’una manera obsessiva, disfuncional i empleno la pantalla de ratlladures... malgrat percebre l’embat al carrer llevant.