...perdut, encara dins meu February 20 2018, 0 Comments
...buscava sortida d’aquell deliri selvàtic que d’entrada m’havia meravellat. Buscava sense massa voler-ho oblidar l’espessura del bosc i sense voler-ho tampoc, em deixada endur per la seva fortor fúngica, fàunica, tel·lúrica tot inhalant espores, vapors, absorvint (o així ho crèia) energies vàries... i val a dir que m’agradava ser allà perdut en el territori apamat del Dr. Livingston Corominas, tanmateix creient-me immune a la cruesa de la justícia natural; volia fortament esdevenir faune autòcton d’aquella matriu ,pensant així que la raó de la meva existència era aquella mateixa, que la recerca estúpida de l’exigència i urgència social en tota la seva extensió havia estat oblidada. Vaig arribar a creure i caure en el parany de l’home que, apartat dels seus, creu haver trobat la seva porció de divinitat que el farà etern; lumínic; levític... i de quatre grapes, oblidat en el deliri adolescent de l’ésser que amb una sola mirada farà aturar el món i la misèria, raïa. I en tota la meva ingenuïtat pròpia d’una verdor puberal, rera unes falgueres colòriques, amb la mirada perduda en una reproducció d’una pintura centenària de Guillemot tacada de violència de gènere pròpia del temps en que va ser pintada... vaig veure com d’impregnada n’estava la meva essència de tal violència, que de tan espessa, feria la concurrència... és un dir, perquè se suposa que estava entotsolat en la meva obsolescència, en l’exercici de fer-me senyor d’aquelles terres en la meva inconsciència. I val a dir que la cosa havia anat massa lluny... la dita concurrència eren les fulles i cartolines, que de l’humitat fisiològica de l’entramat de boscúria i el poc còrrer l’aire marcien... ennegrien, es recargolaven en sí mateixes deixant un panorama devastador arreu on trepitjava. Hefest, d’altre banda, espós d’Afrodita... la crèia seva. No pensava pas que ella; otorgada pels humans de divinitat, projectada sobre ella la polimerització de l’amor com si fora sang presa; havia de compartir-lo amb Ares, els atributs del qual, tard o d’hora l’havien de dur a ser amant de la deessa... sembla ser que Hefest es va limitar a descobrir l’amor de la parella i mostrar-lo tot arrestat dins una xarxa a la cohort olímpica, per fer-ne befa... la vergonya va fer la resta...