S’algar...

...res a dir, res a fer en un sospir i la mestrança que filtra les imatges dins el nostre record per acomodar-nos a una vida imaginada que mai encaixa, que tot just s’escapa en el grinyol del desencaix... un entrepà etern de punts suspensius... la indecisió extrema per mor d’un caràcter (entès com a element que edifica el text) numèricament majúscul i per aquest motiu ontològicament incomprensible... per no cabre-hi a la casella del text, de tant immens, esdebé doncs invisible. Omnipresència plàstica; perseverància en la deixalla tòxica; insistència  malaltissa en la cosntrucció d’una imatge falsa, purpúrea... violada d’equímosi traumàtica en una transparència dèrmica cadavèrica, victoriana. Ferit així en la coventor de la sal provo de nedar molta estona fins percebre dins el cargol un batec somort que acompassa la frontissa de mar i terra; la onada que pica dins la cova sota terra; la contusió, el contacte de l’aigua sobre l’acumulació i penya-segat d’alga que tant molesta arreu que mires i parles, una muntanya orgànica que pud i embruta en una sopa fosca la bora d’una mar que en el record digital del carret o galeria volem encara més blava, encara més verda, amagada rera el brillu d’una postal mentidera retroiluninada. La llauna, l’ampolla, la mascareta en terra... elements col·lapsats en la seva superfície de simbolisme d’indústria en vers la sostenibilitat d’aparador i que fan una simbiosi d’extranyesa en el llindar d’allò que és desconegut... semblen passar desapercebuts, semblen ser elements decoratius fonamentals d’una construcció vacacional que agonitza de tanta pressa. La pressa que porta camions per endur-se l’alga, que aboca més merda, que edifica més cases, per a fer d’aquest, novament l’estiu de la nostre vida.