Avanço penosament i a cada òrbita traçada, més avorrit de tot… encara amb l’esperança buida de tenir a l’abast una mena de final feliç. Una redempció. Empès per tot, marco un rumb inespecífic, d’una inconcreció majúscula… donant per garantit que abans de morir veuré les lletres de crèdit de la nostre pròpia producció audiovisual occidental; convençut que s’adreçaran les coses per un efecte sobrevingut… que tot anirà be.
Marquem un moment concret, necessitem una referència, una relació matemàtica o astronòmica que ens situï donant voltes, orbitant el sol i sumant els dies, les estacions i solsticis… Correm i prenem inèrcia, sabem que allò que és sobrenatural ens observa, ens depara un lloc a l’eternitat, un bocinet de cel. Tot plegat, un deliri compartit que ens empassem sense fer preguntes a canvi de regalar el nostre temps.
Provo molt fort de deslligar-me, d’aturar la marxa, de prendre una alenada per gaudir de les coses que passen tot devora. M’aferro al llapis, a la llibreta. Trobo que la llauna de beguda ensucrada en terra és un anacronisme, una variació natural de les coses, una preciositat rovellada, obsoleta. Retallo cartolines i intento transfigurar aquesta atmosfera que vaig conèixer a les pintures del gran mestre. Provo de fer conserves d’allò que se m’escapa, que perdo inexorablement a cada bategada.
Merci @upcyclingbottles “por ayudar-me con les botelles, por regalar-me una referéncia” …suposo que és una bona manera de començar l’any el reprendre aquest projecte… “a ver a donde nos lleva…”