Doncs tampoc n'hi havia per tant
A través del dibuix i l’escriptura transita l’estat en que es troba el subjecte quan es sotmet al trauma (entès aquest trauma com una acció limítrofe quina fora, respecte el propi individu). Es desplega un imaginari que explora la vulnerabilitat, el desempar, la contingència, la biologia i el constructe social entre d’altres conceptes i es presenta en format editorial com una col·lecció de poemes i il·lustracions que versen sobre aquest aspectes i en desgranen el contingut.
***
El format expositiu inclou dibuixos en gran format d’expressió colorista que exposen tot aquest imaginari. Sovit qualque aproximació a l’acomodació de l’individu en la intempèrie no deixa de ser un exercici esteril i en menor o major mesura presumptuós i així mateix respon aquest trànsit que pren forma de poemari enciclopèdic il·lustrat…
Semblaria que la nostra vivència, la més íntima experiència personal i allò que ens fa sentir més vulnerables… hauria de sucumbir rera el ritual i sacrifici descarnat d’exposar el nostre trauma. L’ofrena pública de la pròpia culpa seria entès així com el més radical exercici de redempció. En aquesta direcció, articularíem llavors l’execució d’un exorcisme final i alliberador d’evisceració, mostrant la percepció condicionada de la culpa en un exercici formal de la més colorista contemporaneïtat. Seria la darrera baula a trencar a la cerca de l’acceptació formal de la pròpia misèria.
Donant per fet el tràfec i tot cercant en els teixits descarnats que suposaria tal acció, faríem palesa la nostra impotència… contrastada en el vermell del ferro sobre el fangar del terra. La ferida exposada ens faria ser cosa. Periència limítrofe que abraça en el seu límit biològic i ens endinsa en el col·lapse de l’enteniment i dins el blanc nuclear.
Amb un senzill acte despiatat d’automutilació escombraríem la por atàvica que ens turmenta per haver estat els hereus de milers de milions de generacions de vencedors; per haver estat fills de la violència. Sang i ejaculacions de la lluita per a traspassar el vertigen davant del no res, del no ningú.
Però esmerçar-se en escurar tota aquesta melassa podria provocar en la toxicitat una complacència. Una fília per la negativitat que a cada gota destil·lada ompliria una ampolla del verí més addictiu
