Jaure en el terra d’un teatre és una sensació extranya… una mena d’acomplir-se un delit somniat. Entotsolar-se allí en terra per contemplar una verge apareguda. Voler-la veure per alliberar-se del pensament racional i de la pesantor insuportable del no res absolut. Apretar fort els punys fins llagar-se el palmell com en un trànsit químic, perdre 16 litres de sang per omplir làmines i papers de gargots demencials… no sé.
a vegades penso perquè faig tot això… segueixo?

enllaços similars:

• aphònica 2021
• aphònica 2019
• aphònica 2018