Dietari intermitent, abstrús, fisiològic i de dubtosa objectivitat

Error gramàtic... July 11 2019, 0 Comments

Ajo & Min
Un jardí de paraules. Conceptes que s’entortolliguen fort entre una base de bits. Entre mitg M’he perdut com quan estudiava Duschamp... en el moviment mecànic de fer els dibuixos, d’escriure el que il·lustren. Si, va haver-hi un temps que jo estudiava Duschamp... aquest atribuïa (això entenia jo) a la reiteració d’anar i venir, a la mecànica suposadament de la roda de molí entesa aquesta com la circuiteria neuronal i motor existencial del mascle a la pulsió masturbatòria de l’home... no sé... me feien molta mandra la seva conceptualització, els ready-made, despullar la núvia... flirteig surreal, voyeurisme... me vaig comprar els diaris i me’ls vaig llegir fins la darrera plana... gargots inclosos. Jo sóc més de #brossa . Però les @ajomicropoetisaymin són una festa, se’n riuen de tot i de tot-hom, pugen el “perrin” a l’escenari, es venten amb el vànol, proven de cantar i ballen; entortolliguen les #paraules i les duen a l’extrem...

Enllaços similars


la iurta... July 11 2019, 0 Comments

Marc Parrot
Turbulències que s’esvaeixen en un somriure balsàmic i un joc de cadires, aquestos dies que s’escolen  entre els dits sense poder agafar-los, sense poder retenir-los i que ara ja no hi són. Fem un exercici doncs de rememoració. Imaginem una iurta tot devora d’un Sant Cristo. És aquest (el Sant Cristo) una icona que espantaria una nina sobremanera molt abans que aquesta el veiés, l’aterriria en el fet mateix d’imaginar-lo. Esdevindrà la imatge de l’ impostat màrtir una visió funesta de la capacitat que té la humanitat de creure en el deliri col·lectiu; en la realitat inventada... que ja no augmentada. El deliri, la paüra de la nina, el i la de la humanitat sencera... faria dur-la en odissea (a la nina) al centre de la nau gòtica que semblaria abandonada de no ser per la imatge de l’atleta clavat a la creu, del símbol d’aquesta emoció d’aparença inútil... i al vell mitg de la nau central, de l’hipercub escleròtic, del monument a la follia humana en qualitat pétrea: la iurta, el fi de la nina. La nina entra.
Jo no puc dir massa cosa del seu trànsit... perquè ella sabrà les seves coses. Me la vaig trobar després, al capvespre, a la sortida de l’auditori de l’ateneu de Banyoles... li vaig preguntar per l’experiència de la iurta i poca cosa em va contestar... avergonyida a l’empara de la seva familia. M’entristeix que els nens renunciïn a la seva individualitat. Suposo que a tots ens espanta.
De la passejada preciosista per la iurta sí puc dir que jo vaig fer-la... el matí previ. Que la frescor de la nau l’embolcallava. Certament. Que jo, el Sant Cristo no el vaig veure. Que ens convidaren a entrar. Que el somriure de’n  @marcparrot_musicés una mica com el de Rubianes... que t’hi deixaries arrossegar fins a tocar fons. La música, no la recordo perquè l’escenificació era un cúmul de coses que feien un tot preciós... i que “me” vaig comprar el “discu” per escoltar-lo els capvespres. Per provar de tornar a la iurta de’n Marcel encara que sigui d’una manera artificiosa i sense substàncies...

Enllaços similars


Pentinat... July 11 2019, 0 Comments

Cala Vento
Segueix el viatge a les profunditats de l'esser i tot cada volta torna més fosc, més grotesc i desdibuixat. A mesura que ens allunyem de l’ @aphonica i avança aquesta crònica, me n’adono que cada vegada està més allunyada de fer una desripció objectiva; que tot el que escric i dibuixo és inventat, extret d’unes marques de llapis que van quedar a la llibreta i que més aviat tenen un caràcter autodefinitori. Mantenir l’exercici d’observació imaginativa en els dies... esgota. Malauradament per la salut, són les darreres etapes de la fatiga les que fan avançar el coneixement; les que imprimeixen vida al treball i te la manlleven; les que t'enfronten a la pròpia essència. M’enfonso sense remei en l’esforç descriptiu d’un viatge interior i demano disculpes doncs als retratats (habitualment els músics) per la manca de concreció i l’error en representar-los i per haver-los fet servir com a element catalitzador d’un exercici introspectiu. Però una cosa és ben certa dels @calavento : que li foten molta canya (...i això que només en són dos damunt de l’escenari). De la fúria decibèlica que professen vaig quedar física i emocionalment pentinat endarrera, a la manera en que una llepada de mamífer de l’espècie bovina et deixaria la clenxa si s’entestés a fer-te neta a llepades la superfície pilosa del cap... així mateix vaig arribar a casa lu segon dia.

Enllaços similars


Fosca... July 11 2019, 0 Comments

Brass Against
Haurem d’encarar la tornada a la societat... jo crec que vaig néixer per a ser hermità i per cercar tota classe de recolliment. Quan més fons arribo, més costa la reinserció; tornar a pensar en números i no pas en gruix, en flaira... en tremolor de la carn. És ximple, però no menys cert que vaig fluix de prioritats. Els @brassagainst no sé què pensen, no hem parlat, són un grup molt heterogeni, em porten pinya calenta per a fer un mos mentre corregeixo esbossos, en reparteixen a la concurrència... miren esports pel wifi del #backstage , afínen els instruments. Són molt americans, és maco de veure’ls a la muralla... a #banyoles . A l’escenari emperò van tots a una i repassen uns temes amb l’autoritat d’una banda monumental. Els vents l’hi donen un caràcter molt exòtic... quan bufen els grans hits de la nostre adolescència... tots seguim el compàs amb el coll.

Enllaços similars


Coses veies... July 11 2019, 0 Comments

Eduard Farelo
Històries primeres, arrel del nostre imaginari. Aquell recull de passions humanes dutes a l’extrem. Amor, sexe, passió, assassinat, lleialtat i traició; de com un home recte entoma les coses més gruixudes que puguin succeir; de la manera en que la petitesa de l’home és a les mans de les forces de la natura, de l’esdevenir còsmic. Cobertes totes aquestes històries són de pols. Una mena de rodamon que sobrevisqué a aquelles batalles te les explica, els hi posa “brillu”... les hi dona vida i batec per una estona. Allò que ens ha definit com a cultura i que enterram polzada a polzada sota tones de paquets de dades i de soroll audiovisual. Merci @eduardfarelo pel convenciment amb que ens ho vas explicar...

Enllaços similars


La Banda July 11 2019, 0 Comments

Pau Vallvé

...a vegades sembla que digui no sé pas quina cosa... és mentida. Podríem pensar que som un estudiós de Foucault, que voldria analitzar les estructures i rerefons de les eines, del discurs que utilitza el poder per pasturar-nos... però és rotundament fals. Jo només vull dibuixar llumetes, atmosferes, fer joguines de les coses que m’envolten. Perdoneu aquesta intro autoreferencial de puda narcisista perquè aquesta entrada hauria de ser només per parlar de @pauvallve ...de l’apoteosi de banda i del concert que van muntar l’altre dia. No per esperat menys rotund. No recordo exàctament a quina alçada de la marató aphònica va succeir perquè es barreja tot en un estat afectiu: les trobades, abraçades, riures, cefalees, tremolins, l’esborronament, la fatiga, la polsera, el tràfec... una joia. Què dir de l’esdeveniment en concret? Atemptaria contra la raó. Merci bonics!!!!!

Enllaços similars


aigo fresca.... July 11 2019, 0 Comments

Sant Esteve


Sort que en tenim de’n @francescviladiu que sense adonar-nos-en... ens organitza la vida i els tempos, ens diu com i quant fer les coses i si val o no la pena de fer-les. Ens adjunta de tant en tant com en una cuina faria el cuiner i de les barrejes, de la cuita i maridatges en fa sortir coses; receptes de tota mena. És un misteri. Jo, només puc dir que a les seves mans qualsevol intervenció resultarà sorprenent i que ser ingredient me fa content... Ahir @eduardcanimas , @gerardjacqueti @rogermassole en un dels “puestos” que jo m’agrada més de dibuixar.

Enllaços similars


Zona blava... July 11 2019, 0 Comments

sergi estella

l' @andreazayasbuchaca confessa que no li agrada dibuixar guitarres... ho faré per tu doncs. Quan erem petits... tinc el record de dibuixar guitarres elèctriques amb en @marc__clos ... ho recordes? ...que si és una @fender , que si és una @gibsonguitar ... estàvem força flipats... El que segur que no vam dibuixar va ser la guitarra inferno de @sergi_estellafeta amb un calaix de fusta i el màstil d’una d’aquelles que en costen 20€ tot el pack d’iniciació. El que vindria a ser el #blues que en surt d’aquest instrument arrela més enllà que la nostre fixació infantil per aquestos elements... beu de la fondària de l’Àfrica negra, de la queixa obscura de la petitesa i gran incomprensió que pateix la humanitat davant el seu esdevenir i desenvolupar-se mentre intenta aparcar sense haver de gastar cap ral en un coi de taquímetre.

Enllaços similars


olives July 11 2019, 0 Comments

tartar elena

Retrobaments i cantarelles antigues... històries de pobles i persones ja oblidades, d’estones que provem de guardar, rondalles de les que no acceptarem mai la caducitat, que passaran de llarg sense pietat. Només podrem rebuscar en la petja que deixaran dins nostre... una deformitat de caire artificiós que ens mantindrà l’ai al cor només en el moment que les fem cançons; que les esculpim d’aquelles inflexions vocals i empenta del ventre que les farà per un instant... eternes.
Un @aphonica sense @jaume_geli és una mica menys aphònica... una abraçada.
@tartarelena

Enllaços similars


Migranyes July 11 2019, 0 Comments

Sobral

...sempre que per mor del cafè tremoli la punta del llapis evocarà la memòria aquell consell del professor de física aplicada a les ciències mèdiques que convidava a no ingerir quantitats oceàniques de la beguda en qüestió. La migranya hi empeny però... a consumir-ne en quantitat tal. Massa sobint em visita aquest coi de transtorn neurològic. L’enterboliment a que em sotmet i que vol veure-hi en aquesta basta clariana que ens descobreix @salvadorsobral.music s’espesseix. A l’alvir del panorama que la banda desplega s’estructura el miratge de Bunyola tot davant i aquest és un element que restarà objectivitat a les meves paraules d’ací endavant. Trobar-nos a un pati de la ciutat balear tot esperant l’estimada que no arriba i que pel que sembla... no va arribar mai més: m’encaixa en la cavitat ontològica d’aquest músic. Un ocell hi entra a contratemps per donar el vist i plau...
Nota: Sempre he considerat (des-de l’error clamorós) que l’escenari del club de natació és un bastió difícil pels músics... recordo la congelació que va sofrir l’Andrea Motis; la llunyania amb la que va haver d’enfrontar-se en Capossela fins que no va aconseguir arrossegar-nos a la cantina més amagada del port més ignot de la Mediterrània; em ve al cap també el bategar de les cordes d’en Gonzàlez... tot petit, petit en un escenari que semblava colossal. Ara l’aviram aquàtic convida a passar Sobral i companyia... Aquests accepten divertits el convit i gaudeixen tot jugant a la sorrera dels nostres pensaments, de la nostre maranya existencial. A vegades no sé pas què diuen... però tant se val, una sorrera és una sorrera aquí i a la república popular de la Xina. M’obro camí amb el sergent que m’estreny la zona parietal i no recordo com caic al llit vestit... em desperto aquest matí amb les sabates posades i el llàpit al calaix de la camisa de fil que duia ahir vespre... que pot-ser mos vam prendre qualcuna ració d’estramoni? Te’n recordes @rogermassole ??? Vas arribar be a casa

Enllaços similars


en descuidar-se... July 11 2019, 0 Comments

Cor de Teatre

en descuidar-se...
El primer que començo a oblidar és el color de les robes, d’algunes lletres, després dels cabells i les sabates. Poc a poc les fesomies es desdibuixen en un esborrany de difícil caracterització, les llums és el darrer que s’apagaria. Abans però del col·lapse total del record, comença la transformació... l’acomodació i lluïta per mantenir-lo. Es transforma tot en un garbuix de pensaments; d’impresions emocionals que es barregen amb raons; paraules perdudes, inventades; un sense fi d’elements que al cap i a la fi ens defineixen tal com som... de la percepció primera ja no en queda res.

Enllaços similars


La formiga July 11 2019, 0 Comments

L'espiadimonis

L’espiadimonis...
27 juny 2019
Passar la vida creient que hom vindria a ser un cronista s’acaba en el moment que la teva filla et diu (quan li preguntes pel concert) que hi havia una formiga. Aquell és el detall que no hi vas saber trobar. En plena desorientació, entomes. Podries provar d’oblidar aquesta espina que se t’acaba de clavar en el coret per mor de la teva incapacitat de veure-hi... atribuir a la lleugera infantesa la delirant observació; creure’t superior i conreat en l’art de mirar les coses... però saps que no és cert. Que les formigues fan xiu xiu i que L’espiadimonis és una de les bèsties més boniques i misterioses que pots trobar a la natura.

Enllaços similars


inici July 11 2019, 0 Comments



Després de pensar i mirar del tort i del dret la programació... fent un exercici d’ubicació... hom esperaria un començar específic, clar i diàfan; un esdeveniment acotat i selectiu del calendari que faria adonar-se de l’inici de tot plegat. L' @aphonica emperò, per contra d’allò que s’esperaria és més aviat un estat d'ànim... un ferment que ja fa dies lleva el sucre de l’entrallat emocional.

D’aquesta manera (tot i els anuncis reiteratius) resulta difícil donar un tret de sortida mentre vas i vens. Practiques rutines mentre t’adones que en feia d’anys que havia començat, que per aquells boscos t’hi vas quedar perdut i endut per les coses que hi passen... el que hauria de ser un tast torna ara amb la ressonància d’una mística forestal, d’un lament ancestral... t’esborrones. Resulta un impossible, una entelèquia... una d'aquelles preguntes que et remeten inevitablement i sense remei al l'origen i teorització envers la lògica i formes del coneixement humà

Enllaços similars

 


...tu ets com les branques d'aquest olivera borda June 27 2019, 0 Comments

Serigrafia original. 

Serigrafia a 4 tintes sobre cartolina de color. Aquesta és una de les primeres serigrafies fetes a la casa de la volta... arrels, colors, sang suor i llàgrimes. Com les plantes que neixen en zones de condició extrema.

Sèrie limitada de 40 exemplars numerats i signats sobre cartolina groga de 32 x 45cm 130g/m2


tu ets com les branques d'aquesta olivera borda from tsinema on Vimeo.

 

 


Vida de Barri, una serigrafia de Jan Barceló June 20 2019, 0 Comments

Jan Barceló és l'artista convidat per La Volta. Realitza una serigrafia a tres tintes sobre cartolina blava que ens parla dels elements que conformen la quotidianitat de la Plaça Assumpció. Café, arbres, ocells, bèlit...

 

Vida de Barri from tsinema on Vimeo.


Vida de Barri June 19 2019, 0 Comments

Vida de Barri from tsinema on Vimeo.

entremig de les coses que passen queden jornades per recordar... aquest és el resum de la serigrafia que Jan Barceló va estampar al nostre taller de La Volta. Veure'l treballar é tot un lújut...

Entrades similars:

 


...dalt d'un pi negre May 30 2019, 0 Comments

Acondicionament d'un espai a La Volta per a poder realitzar serigrafia. Paça assumpció n.22 GIRONA

 

taller serigrafia from tsinema on Vimeo.

 


...ses joguetes March 04 2019, 0 Comments

Les coses, quan no les esperes, en el tot d’una de ser-hi... tornen blanques. És el cas de la indicció de coses vàries que sobrevolaven el meu pensament en els darrers dies. Això succeí mentre passejava bora nins i madona les cambres del museu de la joguina a Figueres... i allà, en tot el seu esplendor s’hi mostren els teatrins. No podria descriure l’experiència i pertorbació sinusal que s’esdevingueren. Les joguetes del segle XIX és allò que avui estic articulant en el meu taller. Poc hem avançat, allò que parlàvem en referència a l’enyor d’allò que no hem viscut qualla en l’atmosfera, pren caràcter de sentència. Fem mitja volta i en l’aparador del davant s’organitza una mostra de joguines protocinemàtiques. Instal·lat com estava en un estat de consciència plena per mor de “lus teatrins”, de la certificació palesa de ser bestiola pretèrita... no podia deixar de veure-hi al davant el tsinebox. Penso que és aquest racó de museu una pedra angular del meu pretès treball... de fer joguetes. El tauronet de Calder, ets siurells de sa Cabaneta... no sé, no toco bores.
La present i·lustració és una aproximació gràfica a una peça que s’exhibeix al museu de la joguina. Es nom TEATRÍ, data de 1860 i és procedènt de SCHREIBER, J.F. MUNICH, Alemània.


Esganyats... February 25 2019, 0 Comments

Tinc una guitarra força dura... tot-hom ho diu. Els dits de mica en mica s’hi acostumen... no tant les polpes (que ja són endurides) sinó l’apartatge mecànic que flexiona els dits i que s’acomoda i endureix a l’hora. Ahir, certament vam donar-ho tot... perquè afinar és per covards; perquè cridar sense aturador té un efecte balsàmic; perquè la companyonia heretada de la era pàrvula ens amara d’aquella tendresa que va fer-nos humans; perquè discòrrer la vida prop de @llobarrana és un d’aquells regals que et dona la vida... la meva veu però, no tornarà a fer acte de presència en una temporada... podré practicar així el silenci per dedicar-me novament a l’acte reflexiu... reprendre doncs les cròniques feréstegues. Qualcú reconeix el “puesto”?


paperines January 30 2019, 0 Comments

..potser haver-ne de parlar; haver rebuscat els arxius; passejar els tristos tòpics en la companyonia, planificant en el somriure; pensar en fer noves paperines; trobar-me estancat al taller un matí mort sense res a fer... un matí soleiat i sense compromís és circumstància o trànsit pacífic per reinterpretat antigues qüestions, per encarar el futur. Aquesta jornada rememorant l’aphònica i en Capossela, la seva torbadora presència escènica. Aquelles jornades sobremanera, plenes. Una abraçada.

enllaços similars:

1.Portfoli
2.(a)phònica 2018

Tristos Tòpics... l'exposició. January 22 2019, 1 Comment

 

Exposició de pintura i treballs vectorials

sala Mercé Huerta / Miquel Martí Pol
22 gener / 16 de març 2019
c.Jaume I n.42
GIRONA

"tristos...que esdevenen d’una inquietud que es perd en el record. Com si la vida fos marcada per una incomoditat permanent que demanava defugir-la (la pròpia vida) va començar aquest tràngol... en un temps immemorial. És en aquest context de pensament i la necessitat puntual de la perspectiva en que es prepara aquesta col·lecció. En certa manera es desgrana una necessitat de reflexió vertebrada per l’obra pictòrica, s’abraça el tòpic d’aquesta com a eina volgudament obsoleta i s’imagina menystinguda contemporàniament innecessària… producte expressiu d’èpoques pretèrites. Es desplega per l’ocasió i de manera existencial, amb una tendència per l’escassetat de recursos a la recerca de la limitació expressiva per provar de caminar en un limbe creatiu; un espai de paisatges interiors que per a ser compresos prenen forma de boscos, persones i absoluta soledat."
***
fotos de Claudi Valentí i Joanic Geniüt

...a casa September 17 2018, 0 Comments

Asseure’s en terra de paratges que han estat escenari d’infantesa i fer pensament, exercici de consciència; fer palès el meu estat de desubicació superlativa... tot plegat (aquesta sensació de vertigen i derivades existencials) se li suposen al setembre; a l’arrencada novament de les rutines; al desenpolsar compromisos adquirits durant la l’efervescència primaveral... però ara, ja fa massa dies que hem arrancat i caldran penes i treballs; sang, suor i llàgrimes per vèncer aquesta inèrcia suïcida.


El dol i el capità Pescanova September 02 2018, 0 Comments

Mirava el dessota la pinassa per veure-hi la mar, l’oratge que bufava de les ínsules baratàries; llepava o pentinava amb la barbeta la pell i escata feta tota de nacra; cercava amb la llengua la dolçor a la boca feta salobre de tant nedar, de mirar la vida de la seva entranya; aixecava els bracets de corb marí assecant el plomatge a l’hora baixa... ajegut amb el banyador de la merceria del poble on hi venen gafets i bandes, fils i botoneria, les cosetes més rares que puguis imaginar, elements tots de funció concretíssima, la moda més guapa i fina que arreu s’estila... Remenava tot plegat provant de quallar el record dins la llum que hi queda esvaïnt-se rera les parpelles després d’haver mirat la claror del sol, la llum i exuberància d’aquestos dies. Llum que s’esborra amb el record que tens de la mar ensucrada; que es desfà en el mareig que s’acomoda en navegar a vela el cuinat d’una greixonera; que s’embruta en les mans de punxar i arreglar les càmeres eixutes que porten més pegat que pròpia goma; que calça l’oblit d’unes espardenyes de canya; que s’enterboleix en la consciència d’una o unes quantes ginebres, d’un capvespre grapejant la guitarra; que es dissipa en el núvol de pols que aixeca el galop d’una furgoneta travessant els caminois i les regues d’unes tomateres; que es meravella en el misteri de la sala de projeccions d’un cinema que ens obrí les portes i tot l’afecte per mostrar-nos el seu ventre, per explicar-nos les màquines, l’operància i tràfec de la seva existència. Any rere any, l’estiu passa i jo, en voler-lo retenir, moro de pena.


Sotabosc July 16 2018, 0 Comments

Possiblement, trobar la mar al sotabosc pugui ser símptoma de qualque transtorn delirant... Entrar-hi, a l’aigua salada d’aquesta mar trobada sota la pinassa, i remullar-s’hi be; seria doncs la certificació de no tocar definitivament quarts i hores... però fer parèntesi i posar perspectiva de mar; per molt irreal que sigui aquesta mar i per molt que això succeeixi a un ésser d’hàbitat sec poc avesat a la relaxació ocular extrema que s’entén davant l’horitzó... és un exercici de contrapunt paradoxalment sanatori. Mica en mica s’abandona al centaure que tot rabiüt volia fer de la consciència un acte de guerra.