Les darreres passes July 11 2019, 0 Comments
Les darreres passes d’aquesta crònica ens duen a una clariana... una extensió franca descoberta enmitg del bosc. Les cadires de l’Ateneu són cobertes d’arrels i cuques. Coincidim força gent en mode bestiola, la natura no fa destorb... el trànsit ens ha mutat. L’exuverània capil·lar ciliar ens brolla del marc orbitari. El cabell ha tornat blanc sense el mestratge, sense els “polvos”... funcionen les celles així com una mena de receptor o sensor perimetral, un endoll amb l’efervescència tel·lúrica que emana de les arrels de la boscuria... de les molses i els líquens que es despleguen arreu. Jo ja ho dic a casa que no vull retallar-me les celles, que amb aquesta equipació sensorial hem pogut arribar allà on la frondositat del sotabosc és més ombrívola, on les aus del paradís han fet neta la clariana de fullaraca i de branca, a la quietud milenària de la falguera... però no m’escolten. Ens acomodem en el cor mateix de l’ @aphonica on disposa l’ @orchestrafireluche un ventall quantiós d’artefactes sonors... dibuixar-los a tots és un repte. Riem fort en veure la feinada que ens espera als membres de l’equip de dibuix en directe que no sabem estar sense dibuixar tot el que hi veiem a l’escenari... més val que comencem depressa abans no s’apaguin les llums i haguem de fer equilibris amb la llanterna del mòbil. En un obrir i tancar d’ulls tot s’acaba. M’encanten les meduses, m’han fet posar la pell de gallina. El mestratge plàcid de @pau.riba és entranyable. Tocava ara el concert de cloenda... jo ja no tinc esma, aquí s’acaba tot el tràfec.