Il·lustrant (a)phònica 2019
Sovint tinc seriosos dubtes de les meves qualitats. Si n’aprofundeixo massa en una (posem per cas el pinzell)... aviat apreta el neguit d’oblidar-ne d’altres (diem-ne les lletres). Així, entre entre deliris, llàpissos i obsessions que només oblido quan altres noves fixacions, compulsions o dèries les fan més petites... passen les coses importants (entre tanta deriva). Llavors bàsicament i entrant en el mode autobiogràfic podria dir que la meva tasca existencial... és anar il·lustrant l’(a)phònica.
Queden coses guardades a les llibretes. Massa crues encara... Cal deixar-ho tot, guardar les coses per demà... per la claror d’un nou dia. Reconèixer que hem arribat on hem pogut; que volíem tocar els níguls però que ens haurem de conformar amb el miasma calòric que emana del terra, la radiació vaporosa que ens emmetzina la cara en el sotrac de caure de morros en el sól. Haurem d’esperar la mort. Abandonar la vida en les coses té aquesta contrapartida terrible... deixar-te en una mena de tristor existencial que curiosament serà l’arrel de la propera alenada maniàtica que guiarà la propera empresa. Així... enfosquits, ja en el terreny del record, com una roda desdentegada... anirem rodant coixos per trobar la propera llum. Ha arribat doncs el moment de tallar la polsera; el cordó que nodria la ideació delirant del darrer brot.