(continua de perdut, encara dins meu )
...aquell baf que les paperines sublimaven, desafiava la contracció del meu diafragma, pretenia esdevenir-lo pedra... i amb ell, la respiració que definitivament necessitava exhalar per desempallegar-me de la misèria, de la brutor que em col·lapsada; d’aquell tremolor que s’esforçava en mostrar-me vulnerable, presoner de l’animalitat que extranyament em dominava. El cap de brau era ara evident, tal com el recordava dels retalls de diari que de petit admirava; de les males reproduccions de la grolleria més delicada i de quines en fèia tresor; de la representació metafòrica en un paper dels deliris d’un home vell en la seva complexitat més desinhibida: Eus ací... la sensibilitat de la bèstia. Aquell moble cruent on llavors volia emmirallar la meva existència és ara a les meves mans i és tant rovellat que només reflecteix la ressonància fèrria del que és més tossut, la determinació subjectiva del qui vol veure-hi qualque cosa....