Dietari intermitent, abstrús, fisiològic i de dubtosa objectivitat

...no crec que tinguem massa consciència de com va passant l’estona. Fem i ens deixem endur... provem de creure que som feliços a cada instant mentre cerquem en la combustió de cada moment una eternitat que ens serà negada. El Postpunsetisme, la Ilíada, la Muralla,...

Tot plegat per tenir una finalitat. Un propòsit. Carregar-nos d’intencions i determinació per a dur a terme una tasca prou inútil que donarà sentit a les nostres vides per un període de temps minúscul... tot plegat per descobrir que una estrella del cel·luloide s’ha llogat...

Les darreres passes d’aquesta crònica ens duen a una clariana... una extensió franca descoberta enmitg del bosc. Les cadires de l’Ateneu són cobertes d’arrels i cuques. Coincidim força gent en mode bestiola, la natura no fa destorb... el trànsit ens ha mutat. L’exuverània capil·lar ciliar...

Pels camps... hem trobat amb els nins una muntanya de formigues... s’apilaven sobre alguna cosa que hem suposat menjar, però n’eren tantes que no es veia. Les places s’omplien de gent... no en format marabunta, més aviat en caire festiu... feia força goig. S’agupaven entorn...

Un jardí de paraules. Conceptes que s’entortolliguen fort entre una base de bits. Entre mitg M’he perdut com quan estudiava Duschamp... en el moviment mecànic de fer els dibuixos, d’escriure el que il·lustren. Si, va haver-hi un temps que jo estudiava Duschamp... aquest atribuïa (això...

Turbulències que s’esvaeixen en un somriure balsàmic i un joc de cadires, aquestos dies que s’escolen  entre els dits sense poder agafar-los, sense poder retenir-los i que ara ja no hi són. Fem un exercici doncs de rememoració. Imaginem una iurta tot devora d’un Sant...