Dietari intermitent, abstrús, fisiològic i de dubtosa objectivitat
La Ludwing Band June 27 2021, 0 Comments
La Ludwing Band
27 juny 2021
La Muralla
No era de nits, aquest concert fou a plena i soleiada tarde... no sé perquè, començo a posar color al dibuix i tot es fa crepuscle; mica en mica el record es barreja i s’acomoda buscant una estructuració del deliri que el fagi suportable. Anem a veure la Ludwing com una antiga caravana de zíngars. Ens agradaria haver dut la Bruna, tots els animals i canalla; per un moment ens sembla trobar la Mariona. Però som els que som, els vincles de la infància mos traven. Darrerament s’han remogut coses i necessitem de treure-les... rebuscar aquelles ombres que hem acomodat malament dins el nostre pit, que ens han fet créixer amb pors i disfuncionalitats. Aquells incidents i successos que hem heretat de la nostre progènie i que ara són nostros. La banda… una festa. Ballem i cantem en la contenció pandèmica, dins l’encarcarament estructural que mos condiciona. Diem que la sistemàtica de funcionament global tampoc ajuda a empassar gripaus. M’encanta La Ludwing Band. Me la poso al cotxe i canto a pulmó.
Enllaços similars
David Caraben June 27 2021, 0 Comments
David Caraben
27 juny 2021
Claustre del monestir de Sant Esteve
Diem que treballar en aquest entorn, en la cura que es té en facilitar l’encaix de tot-hom és una mena de meravella. Compartir una mica aquesta passió que té l’organització és una experiència bonica. Per això quan tot s’acaba et queda una pesantor rera l’estèrnum, una nosa abraçadeta a la samarreta del corasson. Ahir vam anar a dibuixar Caraben (que és home famós i en aquest esdevenir pandèmic d’aforament limitat esgota les entrades prompte). Els músics es posaren entre el parèntesi de les columnes centenàries i allí feren la seva funció. Per sort només n’eren dos... Jo havia de marxar a mirar els pots de conserva amb en Pau (que és persona estimadíssima per mi i que fèia masses mesos que no veia) i aquest fet i la inquietud meva em va fer marxar després de pocs temes. A canvi us ofereixo, per compensar la meva manca d’atenció a la vostre fonda tasca, una imatge de la vostre presència escènica. Mestre Caraben i Lloret (que són un trocet de @mishimabcn )… una abraçada.
Enllaços similars
Rodrigo Cuevas June 26 2021, 0 Comments
Rodrigo Cuevas
26 juny 2021
Teatre municipal de Banyoles.
...les coses velles, aquelles que ens expliquen, les úniques que ens mantenen sòlids. Veure l’expertesa de la gent sensible, de la gent que ha fet del patiment la seva fortalesa. A l’altre costat la modernor sense fonament en el parc temàtic de la cursa vital, en el nínxol de l’estupidesa.
Tot està perdut, no tenim manera de reaccionar, d’espolsar-nos la poca substància. Recordo molt fort la meva àvia quan m’explicava amb una solvència incontestable “lo mal que se hacían las cosas antes”. La veig anant a saludar l’assentament nòmada que es va muntar al poble i que tot-hom es mirava amb el nas arrufat amb un rictus de menyspreu xenòfob... Ella hi anava sense complexes, feliç de viure. I jo, feliç llavors i content ara de veure-la i recordar-la... no li arribo ni a la sola de les sabates... “pero estoy en ello, ya sabes que soy un poco de cristal y que la vida, por lo general, me duele”
Rodrigo Cuevas, Rodrigo Cuevas!!!! Me hubiera gustado la conocieras. Un beso.
Enllaços similars
Anna Andreu June 26 2021, 0 Comments
Anna Andreu
26 juny 2021
Claustre del Monestir de Sant Esteve
Coses precioses... la valentia de posar el teu cor davant de moltes persones. Exposar les teves pors, els teus pensaments i inquietuds. Posar-se maco, empassar saliva, afinar instrument i com per art d’encanteri sortir-te la veu. Per sort el somriure diàfan del teu company de viatge sempre t’ajuda.
Enllaços similars
Marala June 26 2021, 0 Comments
Marala
26 juny 2021
Monestir de Sant Esteve
…de la taula d’una cantina en el compàs de les culleres picades sobre fusta fins l’inabastabilitat de la mediterrània. Com una falguera, com una ausina, com totes les visions i somnis des pobles. Es tràfec humà és cosa difícil de comprendre, només per moments de claredat podries pensar que es rumb és clar però a la primera ombra de s’horatge; en un ínfim intuir de semblar el vent que anuncia una possible o més que dubtosa tamborinada... l’èsser tremola amenaçant d’ensorrar columnes i capitells, parets i fonament de ses catedrals més grosses. La presència de @maralatrio, l’enginyeria sonora de @cotefournierles cordes petites d’ @apellescarod
Enllaços similars
Sam Berridge June 26 2021, 0 Comments
Sam Berridge
26 Juny 2021
Fundació Lluís Coromina-Espai Eat Art
Anem arrossegant més que passant... les jornades s’allarguen sense una brúixola gaire definida, en un aparent desordre estel·lar on marcar referència. Jo volia cremar-ho tot per a renéixer de la cendra però l’Au Fènix, ja ho sabem, va morir d’indigestió. Pensava jo d’una forma pàrvula que tornar a començar seria possible, necessari... poc convençut estava i massa desorientat estic ara per a corregir res del que he fet. Els camins traçats i els punts de no retorn són el passat. A la Fundació Lluís Coromina, sempre hi passen coses fondes. No em pregunteu perquè. Recordo quan l’Steve Smith va baixar de l’escenari i em va abraçar, la impremta mòbil i “Los INTANA”, les Tarta Relena el darrer any... No sé quina mena de tensió s’hi acumula en forma de massa quàntica. Aquest any mentre seguíem les estructures musicals i la cadència poètica de Sam Berridge, en un moment que el músic es va apartar per posar èmfasi a la travessia... la construcció escenogràfica va fer figa. Ningú va prendre mal, és clar, però la tensió dramàtica de la pausa es va condensar en matèria.
Enllaços similars
San Salvador June 25 2021, 0 Comments
San Salvador
25 juny 2021
La Muralla.
De les polifonies i les illes més exòtiques... del tràfec aphònic a la contundència harmònica, laríngea i vocal. Una cosa molt ignota, primigènia i tàntrica s’apodera de les caixes toràciques en una ressonància cel·lular, subatòmica. De la conciència col·lectiva davant la incomprensió absoluta del sentit de cap cosa. L’esfera tribal que exorcitza la paüra, la insuportable soledat de l’èsser.
@sansalvador.musique són:
Gabriel Durif veus i pandereta
Eva Durif veus
Thibault Chaumeil veus i tambor
Marion Lherbeil veus i tambor
Laure Nonique Desvergnes veus
Sylvestre Nonique Desvergnes veus i percussions
Enllaços similars
Genni & Aleks Locksmith June 25 2021, 0 Comments
Genni & Aleks Locksmith
25 de juny 2021
Tast de Concerts ,Tríops
...de la joventut en podríem escriure centenars de milers d’inombrables antologies polièdriques. Podríem fer-ne travessia de divagacions reverberants estèrils. La meva, de joventut, va quedar soterrada en aspiracions revolucionàries que ara em semblen de cartró pedra. Ara de la “veior” pròpia en fem befa, de la nostre impossibilitat una bandera. Recordem quan fèiem quaranta dibuixos enduts com anàvem per la febre... ara, en fem un i prou, sabedors com som que pot-ser quedarà malament. Ja no angoixa el fracàs, l’assumim amb dignitat. Genni i Aleks són molt joves... tenen tota la cursa pel davant; una espectacular possibilitat de variables i camins a prendre.
Enllaços similars
Nico Roig June 25 2021, 0 Comments
Nico Roig
divendres 25 de juny, 2021
Monestir de Sant Esteve
Un eixam de músics sobrevola el teu cap, fresses i sorollets a l’esquena, dins els teus pensaments... un entrallat de fils i connexions que fan una amalgama de la mística pròpia de la introspecció amb la producció sonara i que es configura sota les voltes d’una construcció arquitectònica pensada per a fer palesa la insignificància humana i la petitesa del seu patiment. La precisa i concreta rellevància de cada nota, de cada pertorvació sonora... de cada ondulació atmosfèrica recollida per un desplegament sensorial elèctric. La cosa petita, la cura, el preciosme tècnic, totes i cada una de les intervencions mòbils de la companyia de Nico Roig penetren dins el teu pensament més íntim.
Enllaços similars
Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic June 24 2021, 0 Comments
Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic
24 juny 2021, festival (a)phònica
escenari de la muralla
Agafo la llibreta i me n’adono que en els darrers mesos quasi no dibuixo... amb prou feines un parell de serigrafies i un viatge a l’abstracció que no du enlloc... posar ordre a la meva vida (em justifico). Esperava aquest dia d’avui com la pluja d’estiu, volia començar de zero fent revetlla aphònica després de cremar totes les coses feixugues que feien arrossegar-me en una lletania, sol i de dol. Escolto ocells, ametlles, bategar de la vida; oloren primavera, solstici, rumba i mediterrània... allò que som, una barreja. Carita cariñosa que ens tapa la mascareta... voldria ser per un moment al pati dels pares de l’Irene, ballant amb els nens, mirant la foguera, sota la llum dels farolets. Per un moment penso que vaig a la furgoneta de Joan Garriga, que posem un casset de rumbes... que la nostre vida és tant bonica que fa mal.
Enllaços similars
Adiós con el Corassón June 02 2021, 0 Comments
Les darreres 48 hores he estat obertament inquiet. Expansiu, reaccionari, irritable... sense excusa, demano disculpes. Son les coses que em passen quan estic a les portes d’allò desconegut. I és que tanco un cercle i m’extingeixo de @femlavolta. És al·lucinant tot el que hi he fet... vaig començar fent petits gravats que brunyia amb una cullera per acabar muntant la impremtamòbil, aviat va començar la meva dispersió amb el món digital, les il·lustracions que derivaren en projectes d’animació i un videoclip meravellós (em refereixo a meravellós no com a producte final sinó com a procés viscut) que en un deliri final ens va dur a trepitjar catifes vermelles. El món audiovisual, la realització dels Tristos Tòpics, les Pinturetes... finalment l’articulació i materialització de l’expressió escultòrica del meu imaginari amb el plòter de tall i les figures de paper que ara veuran la llum en una intervenció expositiva aquest juny. En aquesta recta final... en aquesta última apretada... patia i neguitejava molt per les peces de ceràmica. Obertament no me’n sortia. Fornejava pífia rera pífia. Aviat farà un any que m’hi vaig posar i no volia marxar de La Volta sense tancar aquest petit projecte. Avui he anat al taller a la recerca de resultats. Dins la por que em conduïa m’he trobat la Marta Sureda fent un cafè; ho he oblidat tot; la trobada ha estat balsàmica... la sintonia emocional que ens sobrebé sempre amb ella és pletòrica. Després ha arribat el Taquígrafo que m’ha acompanyat a buscar les peces de la fornada de dilluns. Està clar que no són obres mestres, que el camí a recòrrer és encara massa llarg, però puc dir amb un somriure a la cara, amb un arrossegar de pau que a la Plaça Assumpció també hi vaig fer ceràmica.
Enllaços similars:
Professionale del Medio. November 26 2020, 0 Comments
si be els pilons de muntanyes de coses que sembla que tinc damunt podrien ofegar-me… em trobo que poques vegades m’he sentit tant alliberat… convençut ja definitivament de la catàstrofe a que està abocat el meu projecte només em cal gaudir de la precipitació fatal. Milers de milions de petons.
Ceràmiques... October 17 2020, 0 Comments
Endreçar, comprendre, projectar... és el meu tràfec davant la mesura del desordre microscòpic de la matèria i quedo palplantat davant de la impossibilitat de prendre decisions. Reprenc sense direcció aparent projectes que van quedar encallats i tot cuinant ceràmica, tot preparant espais, pastant, enfortint canells i jugant a despistar la cronicitat del dolor del tendrum... com aquell qui és boig provant de recordar com es fèien les coses que mai vaig aprendre persisteixo sense remei en la visió catastròfica de tot plegat. A vegades però... quan estiro be el fang, quan la corva de la panxa és prou delicada, quan l’engalve pren la tonalitat justa, quan el polit li dona la pàtina velluda... només llavors intueixo que la massa biològica que articula la meva funcionalitat ha arribat al llindar de la definició de la meva vida, que ja puc caure mort en terra i que l’epitafi finalment serà sobrer. La visió dura poca estona... només el lapse que corre entre l’obrir i tancar d’ulls d’un qualque Sísif postmodern quan se n’adona que la pedra ja corre costa avall. El fet és que a jo m’agrada de pujar la pedra, que bàsicament me distreu de caure malalt o cosa pitjor...
Serigrafia (esmalt) sobre ceràmica.
Peces de 15x15cm
Monogràfic Serigrafia October 17 2020, 0 Comments
El monogràfic de SERIGRAFIA impartit per Monsieur Frou-Frou (mestre del taller de La Volta i altre ego de Joanic Geniüt) consta de 3 sessions de 4 hores cadascuna i es divideix en 3 blocs per aprendre a estampar i conèixer tots els secrets de la tècnica serigràfica.
1r i 2n bloc: El monogràfic començarà amb una introducció sobre les diferents possibilitats que ofereix la serigrafia i com aquestes condicionen el disseny. Un cop decidit el disseny que volem estampar, es prepararà el fotolit i la insolació de la pantalla.
3r bloc: En el darrer bloc s’aprendrà a estampar sobre paper i, o suport tèxtil, i es farà una mostra d’estampació a diverses tintes.
- El monogràfic està adaptat a les mesures sanitàries per evitar la propagació de la Covid-19: places limitades per garantir les distàncies de seguretat, ús de mascarets i gel hidroalcohòlic.
Dies: Dissabtes 31 d’octubre, 7 i 21 de novembre de 2020
Horari: 12 a 16 h
Lloc: Plaça de l’Assumpció, 22 (baixos) (La Volta)
Places: 4 alumnes
Preu: 80 € (+ 20 € de material: tintes, fotolit i emulsió)/ 40 € (+ 20 € de material) – preu reduït per als socis de La Volta)
Material: El taller disposa de tot el material bàsic i necessari, exceptuant les samarretes per estampar. L’alumne pot portar samarretes o papers especials per ser estampats.
Estarem l’estona que calgui per resoldre dubtes!
Esperança... October 05 2020, 0 Comments
Sense cap aparença de realitat, sense cap concreció específica... en una abscència total de suport raonable, ens inoculem una mena de creença màgica revestida de pseudociència que bàsicament i única es sustenta en l’esperança com a raó primera. Una esperança que ens manlleva de responsabilitat; que allarga una agonia dantesca rera del cartró pedra de les xarxes; que esperona i justifica una cursa macabra. Elaborem i acondicionem els nous mites d’una manera molt vague, sense reconèixer-los amb tot el seu brillu, creient-nos immunes al condicionament i a la ensucrada permeabilitat que tenim davant els medis o la deriva de la inteligència artificial. Assumim el paper de superhome en el sentit més barroer del pensament de Nietzsche, sense comprendre gaire... i a cada braçada perdem empatia, fem del nostre automatisme un fet estructural i volem dir-ne exercici de llibertat mentre ens enfonsem dins el nínxol que soscavem a força de satisfer desitjos prefabricats, de reafermar-nos en el que creiem que sabem i que d’altra banda, assegurem que ens defineix. Rera cada mentida quagula una percepció de culpa que assenyala la diferència, la singularitat... allò que representa altri. L’esperança emulsiona la narcosi, equilibra el daltabaix que suposa cada acte de fè que ens empassem. L’esperança de que qualcú altre o que qualque ens corporatiu aliè a nosaltres arreglarà les coses... esclafarà la discrepància... farà del món una cosa una mica més suportable.
Molt Ratllat... September 08 2020, 0 Comments
...persisteix la lletania, el passeig inconcret, l’observació casual de l’entorn. M’aturo en una postal més pròpia del lletjisme, vull veure-la amb insistència... bonica. La decadència em defineix i l’abraço. Més que mai... ara que tot s’ensorra, que els dies fan petits; que tot és brut i decrèpit; que els valors es dilueixen en un paquet de dades i minuts il·limitats d’una companyia de telecomunicacions... em reconec, entenc el motiu sense paüra. Veig aquell producte, la inutilitat de quasibé totes les coses que faig, sense terror al buit i a la insignificància. L’esperança que ens venen en cada format imaginable és el propi verí sistèmic... allò que corca la nostre dentina, el nostre ésser vius. Ens l’empassem àvids per espantar els fantasmes que hem construït sobre fonaments de sorra. Com una metàfora sobrevinguda... les tempestes anuncien el final d’una cursa delirant, l’òbit de les llargues tardes d’agost, d’un escenari passat, d’una civilització moribunda.
La coincidència d’un estat d’ànim amb un final d’estació i un col·lapsar-se d’aquesta civilització és en certa manera una empenta a la contemplació mística, a l’experiència tàntrica. S’obren les portes a les derives profètiques, a la incongruència racional. A mi tot plegat m’agafa dibuixant coses petites, corruptes, herbes que no sé que són i que sobreviuen a la frontera del que és habitable per la seva espècie i gènere... fonoll, deixalla, carrerons que amaguen la tripa de les cases. M’hi aboco d’una manera obsessiva, disfuncional i empleno la pantalla de ratlladures... malgrat percebre l’embat al carrer llevant.
El carrer de sa sípia September 04 2020, 0 Comments
Carrer de sa Sípia
La pagesa és morta... inesperada i eterna ens ha deixat orfes d’una petita part d’aquest racó de món. De la botiga d’ella, de les caixes, de les albergínies i la fruïta penjada, de tanta cosa que ja no recordaré ni escoltaré mai més. Només els petits contactes ens emportem en el record. De la seva llengua, d’aquesta manera de viure respirant i trepitjant el terra i el salam de tots els nostres morts, de tot el que queda sobreentès i soterrat davall les paraules, les inflexions, la cadència. Provava jo de destilar-ne l’essència quan xerrava amb ella, m’hi capbussava divertit tot engolant la llengua, posant l’accent en el pronom darrer, jugant a ser tel·lúric... ella concedia. Ara, que les espardenyes son foradades, el dit gros s’escola pel descosit... n’hauré de comprar unes de noves; hauré de acomodar-les a la meva petja. El negoci dels queviures però serà tancat, la dona morta... ja no la veurem mai més... i les noves sabatilles no seran mai tant boniques, no hauran trepitjat mai es garatjo.
S’algar September 01 2020, 0 Comments
S’algar...
...res a dir, res a fer en un sospir i la mestrança que filtra les imatges dins el nostre record per acomodar-nos a una vida imaginada que mai encaixa, que tot just s’escapa en el grinyol del desencaix... un entrepà etern de punts suspensius... la indecisió extrema per mor d’un caràcter (entès com a element que edifica el text) numèricament majúscul i per aquest motiu ontològicament incomprensible... per no cabre-hi a la casella del text, de tant immens, esdebé doncs invisible. Omnipresència plàstica; perseverància en la deixalla tòxica; insistència malaltissa en la cosntrucció d’una imatge falsa, purpúrea... violada d’equímosi traumàtica en una transparència dèrmica cadavèrica, victoriana. Ferit així en la coventor de la sal provo de nedar molta estona fins percebre dins el cargol un batec somort que acompassa la frontissa de mar i terra; la onada que pica dins la cova sota terra; la contusió, el contacte de l’aigua sobre l’acumulació i penya-segat d’alga que tant molesta arreu que mires i parles, una muntanya orgànica que pud i embruta en una sopa fosca la bora d’una mar que en el record digital del carret o galeria volem encara més blava, encara més verda, amagada rera el brillu d’una postal mentidera retroiluninada. La llauna, l’ampolla, la mascareta en terra... elements col·lapsats en la seva superfície de simbolisme d’indústria en vers la sostenibilitat d’aparador i que fan una simbiosi d’extranyesa en el llindar d’allò que és desconegut... semblen passar desapercebuts, semblen ser elements decoratius fonamentals d’una construcció vacacional que agonitza de tanta pressa. La pressa que porta camions per endur-se l’alga, que aboca més merda, que edifica més cases, per a fer d’aquest, novament l’estiu de la nostre vida.
Les albergínies, l’exuberància i la mort de les coses senzilles. August 23 2020, 0 Comments
Poc a poquet els minuts caminen mentre regalima la suor per la cara i la pell de la verdura que va perdent la compostura dibuixa l’heterogeneicitat de la decrepitud, pasta i modela formes de morir. Amb elles (les verdures) hem cuinat una recepta antiga, l’herència que ens ha regalat un coneixement terrani que només sabem imaginar d’una manera vague. Amb la punta dels dits acariciem per un moment la grandària del tot sense adonar-nos que ja no hi tornarem a ser mai més... que la insignificància ens dilueix; que provem de comprendre la qualitat, la motivació del nostre viatge sense ser-ne sota cap concepte capaços. Cavalcarem perduts ja sempre més damunt una albergínia fins que apareguin els títols de crèdit de la nostra vida. I un dia d’aquestos abeurarem la nostre cavalcadura vegetal en su taller de’n Maimo... allí mos refrescarem, ens hi haurà dut en Miquel que en coneixia el puesto. Demà serem perduts novament el la inabastabilitat de l’incomprensió més radical... però serà demà.
...una serigrafia de Joan Mateu August 18 2020, 0 Comments
Compartim l'espai de treball ferésteq i els coneixements... les visions i perspectives amb Joan Mateu. Estampant una serigrafia feta per l'artista pel projecte de les 23 espines. "Un lújut"
Aprofitant la riquesa cromàtica de la peça de l'artista, es van triar unes acramines per jugar amb la transparència que aquestes tintes donen. Es van preparar 4 pantalles per a poder articular una quadricromia i es va estampar sobre paper artesà de Sastre Paperers.
Es van tirar dues sèries de 7 exemplars numerats i signats i es va fer 6 proves d'autor. Aquest és el resum de la jornada...
los poósters from tsinema on Vimeo.
Articles relacionats.
Espardenyes August 17 2020, 1 Comment
...espardenyes
...en ses rareses que mos defineixen; en es comportaments que deriven des nostro pensament màgic és on creiem trobar sa llibertat. Jo m’hi capfico... Hi ha un armari remot, que sovint només som capaç d’imaginar.... una habitació plena de coses deixades assecar. Un calaix on s’hi encaixen es pinzells, ses teles barates i es pots de color de nivell “escoleta”. Una localització que es desdibuixa per s’espai i es temps que me’n separa i que només som capaç d’intuïr. Allí hi ha ses espardenyes, entre ses inexplicables raons que hi posem en provar de definir allò que som i sa desconfiança per allò que percebem com a imposat. Funcionen (ses espardenyes) com una escafandre sense la qual, sa meva massa corpòrea seria tant nímia que es components atòmics que la formen deixarien de voler fer un tot. Abraçarien es caos en una diàspora que provaria d’ocupar tota sa quarterada que hi ha a s’abast. Jo les necessit, encara que només sigui un cop en s’any... cada cop més esfilaguessades, més esmorteïdes... carregades cada cop d’una mística més poderosa... en sa meva dependència, me fan creure lliure.
23 Espines... primer projecte de la era Covid August 14 2020, 0 Comments
La pandèmia va arribar per canviar totes les coses i les activitats que estaven previstes pel taller de la Plaça Assumpció interrompudes. En l'aïllament del tancar-se nasqueren nous projectes directament implicats en la nova realitat. Les 23 espines fou un projecte creat i coordinat per Jaume Geli que va ajuntar prop de 200 artistes convidats a reflexionar sobre la situació. Al taller, dins el nou reordenament de l’espai vam fer una reproducció serigràfica de les peces més properes a aquesta tècnica d’estampació.
Es va utilitzar un paper fet a mà per Sastre Paperers per a fer sèries limitades de 10 exemplars numerades i signades pels creadors
Aquests son alguns dels treballs realitzats.
D'esquerre a dreta i de dalt a baix...
Miguel Bustos, Miquel Amela, Geniüt, Clara Gispert, Lídia Masllorenç, pantalla de Ferran Rodríguez, Ferran Rodríguez, Andrea Zayas
Enllaços relacionats:
Abraçut: una serigrafia d'Aleix Font May 07 2020, 0 Comments
Tot allò es va fondre… va desaparèixer com l’aigua a la sorra que primer en la seva desesperació per perdre’s compacta la pols i les pedretes en una acció desesperada i última d’amor. L’evaporació, la capil·laritat i la gravetat però són implacables i el fluid abocat en terra desapareix com tota l’amalgama de conviccions de pensament màgic que col·lapsen davant l’evidència. Aquestes conviccions que s’escalabren provant de fortificar explicacions (com volent entendre allò que som incapaços d’entendre) són l’aigua; i el fondre’s, el desaparèixer... és la irrealitat que em sembla la vida prèvia, la felicitat al taller, el compartir jornades d’estampació, de serigrafia, de xerrar d’allò que fem i d’allò que ens defineix... improvisar un dinar i abàstament estimar... llavors no ens calia rés més.
L’altre dia, vaig trobar les forces per muntar les imatges que vaig enregistrar de la jornada de serigrafia que vam passar amb l'Aleix a 4 o 5 dies del confinament... Veient-les, me n’adono que allò no va ser un somni... que pot-ser tornarem a treballar junts, pot-ser podrem equipar com cal el laboratori a la volta... podrem seguir rient de la nostre manera de voler viure rabiosament mastegant la presència.
Serigrafiant ceràmica February 13 2020, 0 Comments
Coses que passen al taller...
Coses que passen al taller...Mica en mica com en una cuïta, la cambra de combustió s’adecua a l’exercici del foc. El la remor de la flama que bufa, l’escalfor radiant que t’acaroni la cara, en el cruixir de la terra que dilata, del reforç que grinyola. Comencen a passar coses...
Aquesta setmana hem serigrafiat per esmaltar unes rajoles en un tercer foc. Dilluns, o pot-ser dimarts... les peces al forn. Ven aviat enrajolarem parets amb totes les sanefes imaginades...