Dietari intermitent, abstrús, fisiològic i de dubtosa objectivitat

velles intencions, nous mètodes. May 18 2016, 0 Comments

cròniques feréstegues

Avui m’abraço al tòpic. Com sempre, de fet. Reconec que visc a una velocitat massa lenta pel tràfec habitual i reacciono tard i malament a les coses que succeeixen tota bora. No és cosa que en especial m’amoïni, només constato un fet evident. Tampoc tinc cap devoció ni enyorança per temps passats, però avui giro la vista enrere descaradament i provo de partir del clixé… (pot ser la mort de George Martin m’ha fet recordar unes atmosferes brillants, estructures visionaries, tresors de l’era analògica que ara sembla morta i coberta de pols).

Intentaré ser clar… l’altre dia anava en cotxe i fent còrrer el dial vaig trobar una peça musical que escoltava a la meva infància preadolescent… “she’s so heavy”… després de molts anys de no sentir-la em sonava aclaparadorament addictiva… recordo llavors vaig tenir una experiència reveladora, una mena de catarsi més pròpia de la tragèdia grega a la que s’arriba després de 23 minuts i 22 segons d’escoltar l’L.P. abbey Road… ja he avisat que faig voltes sobre un tòpic… però reconec que darrerament he escoltat massa radio i en certa manera he deixat de pensar per mi mateix, comentaristes, tertulians, suflés i tanta altre cosa ha poblat el meu pensament…

joanic-diaris 

 així que escolto aquest L.P. del 1969 i durant una hora allibero les meves emocions mentre endreço el taller…

Enllaços relacionats:

 


pintura i samarretes January 28 2016, 0 Comments

Temps ençà, llegia una reflexió profunda sobre les apropiacions que les arts en general fan de la innovació tecnològica (Philip Ball 2003). És a dir, com la creació artística se serveix dels nous i més flamants progressos tecnològics per jugar i experimentar amb ells i el resultat revolucionari que això implica culturalment. Aquest concepte m'ha acompanyat al llarg del meu camí de vegades com una simple reflexió sobre el procés creatiu i d'altres vegades com un concepte més abstracte o metafísic que ara intento comprendre ... Un petit, fortuït i innocent acte de pintar samarretes, a la dècada dels 80 transcendeix a una manifestació que inunda el nostre present. La sobresaturació actual no resta valor a aquest suport artístic. Grans icones entronitzats i artistes oblidats l'han utilitzat en diverses expressions gràfiques ... serigrafia, pinzells i retoladors, aerografia ... han tenyit samarretes portant aquesta expressió efímera a un esplendor de l'art quotidià, anònim. Ara per ara, les grans multinacionals han permès a dissenyadors de tota índole estampar els nostres pits de lemes, aforismes, proclames potser d'un contingut buit a causa de la seva descontextualització ... La sort i la desgràcia d'aquestes peces artístiques sobrevé del seu caràcter efímer ... ara per ara, no és possible trobar imatges de samarretes originals pintades per Jean-Michel Basquiat o de l'adolescència d'algú tan contemporani com miquel barceló ... més enllà de productes commemoratius o merament inspirats a terceres persona, no hi ha rastre de tals produccions. Imagino la càrrega emocional que avui dia podria suportar el vestir una samarreta original pintada per algun dels esmentats. Però lluny de tot fetitxisme, la samarreta, després de tot, s'ha convertit en una peça insubstituïble dels nostres armaris.