Davant l’abisme… ara s’obre l’abisme a tocar com una portassa de fusta milenària tatxonada de ferrussa. Rera el portal, allò desconegut. Una mirada que es fixa i després es desdibuixa davant meu, s’esborra… i en aquest desfer-se el veure’m, el ser-hi; em salten les llàgrimes que brollen del silenci, de la foscor eterna davant l’horitzó de successos. Caronte; Hades; les Moires; l’escatologia hebràica, apostòlica o romana. Tonelades de paraules, de pensaments i de mentides insuportables que ens aparten de la consciencia plena. El no res absolut, violent i inabastable; la pesantor inexorable que queda de la presència d’aquells a qui estimem i que un dia marxen.
S’acaba l’(a)phònica i encara queden dibuixos. Gargots però que ja només són un record, un relat imaginat i que vull imaginar preciós.

enllaços similars:

• aphònica 2021
• aphònica 2019
• aphònica 2018