Teatre Municipal de Girona.

La toxicitat, la contradicció i la desempara… de com es desdibuixen les referències per abocar-nos a un trastorn pel reconeixement del límit. Capbuçar-nos en la melassa d’una reducció  d’acètic balsàmic de marca blanca per aconseguir un plastró de subjectivitat que soscaba les referències. Fermentació alcohòlica, una corrent d’emocionalitat malaltissa que distorsiona l’aparatatje de navegació. Mecànica quàntica, evidència de la mentida. La partícula de Déu… un deliri, una follia compartida, pensar-nos protagonistes d’un tot. De les supersticions d’un passat passem a la religiositat de la tecnologia, de la política del terror al terror de malmetre l’aparença normativa. De l’observar de l’individu que podia en rara ocasió prendre consciència a l’esser observat i voler molt fort i d’aquesta manera… ser observat. Haver empassat l’esquer de la pòlissa del dret a la felicitat. Viure en el pànic a la possibilitat del conflicte mentre que la pura biologia no és més que compartiment que s’expressa a les palpentes i que només es defineix i es reconeix en trobar el més enllà, la frontera… només som en l’existència del límit. Navegar la vacuïtat, una rabiosa modernitat.